Verza i Badía van creuar les seues destinacions en el sospir final amb el Ciutat com a testimoni. Des d’una altra perspectiva que no resulta antagònica; el Levante desafiava la consistència del Reus des de l’estratègia. I el migcampista és un especialista en la matèria. El cronometre ja depassava el minut noranta En certa manera, l’acció resultava del tot paradigmàtica. Tot pot esdevenir en Orriols en un exercici de signe excels. Hi ha una màxima; en el feu blaugrana cap adversari està a resguard de contingents inesperats fins que el partit s’extingeix definitivament i el col·legiat es guarda el xiulet en la butxaca. La memòria del curs està repleta de manifestacions d’aquest calat. Verza i Badía concitaven l’atenció de la graderia. De vegades, el Levante s’expressa de forma volcànica. Sap que la deessa Fortuna guia el seu camí. Se sent poderós. I no necessita sentir-se l’amo absolut de cada partit per a colpejar de forma contundent al seu oponent amb la finalitat d’abatre-ho. Els rictus de Verza i Badía advertien de la transcendència de la jugada. El migcampista va cercar l’esquadra amb un tret sec i sinuós. La pilota va caure desplomat des de cel anunciant el gol. El colp va ser exquisit i la resposta de l’arquer català va resultar sideral. El porter va volar emulant a Spiderman per a protegir i mantenir impol·luta la seua porteria.
Mans fermes i fortes per a respondre a una fricció sedosa que va permetre al Reus protegir un punt celebrat en un escenari inhòspit i poc hospitalari per a la majoria dels seus enemics. Les victòries se succeïen des del passat mes de novembre quan el Cadis va aconseguir caçar un punt en una vesprada d’hivern. La primavera, amb aqueixes fluctuacions climatològiques que li caracteritzen, en aquesta ocasió en forma de pluja quan els jugadors dels dos equips saltaven al verd, s’ha instal·lat i gens semblava canviar. Badía va mantenir ferm a un Reus amb una clara vocació gremial. El bloc de Natxo González va confirmar en cada llançament de la confrontació la seua puixança i la seua autoritat quan s’endinsa en territoris desconeguts. No hi ha sospites i sí certeses en el seu comportament. No es deixa intimidar per l’escenari, ni tampoc pel context, ni pel decorat o la trama. El seu sentit corporatiu, elevat a la màxima expressió, li permet sobreviure en entorns replets de complexitat.
Ho va demostrar a Tenerife fa escasses setmanes i no va tardar a evidenciar el seu esperit més inconformista en el verd del Ciutat. La lluita de parers entre Verza i Badía, potser l’acció que més va acostar al Levante al gol, va evidenciar part de les coordenades del partit. En moltes fases el Reus va aconseguir distanciar al Levante de l’espai on es cuina el gol eclipsant la figura golejadora de Roger. Aqueixa versió gremial i mancomunada, sustentada en la medul·lar per Folch i l’incombustible i etern López Garai, aletargó l’ànima indòmita del Levante durant molts minuts. El Reus es va batre amb aplom i amb zel i va comptar amb un futbolista com Haro capaç d’assumir el paper d’agitador sempre incitant a la rebel·lió col·lectiva des de posicions més endarrerides. No obstant això, no hi ha excessives notícies en l’avantguarda. Potser és el seu Taló d’Aquil·les. L’absència de gol es penalitza en la disciplina del futbol.
Com també l’ansietat i la inquietud. La precipitació va generar una sensació de sotsobre en l’equip dirigit per Muñiz, principalment en el primer acte de la cita. Sembla una paradoxa a la vista del posicionament que defensa en la taula, però comença a ser una realitat. Pot ser el domini tirànic que ve mostrant confonga el missatge. No hi ha partits de ràpida resolució en l’ecosistema de la categoria de Plata. La impaciència va provocar una acceleració que va ennuvolar la vista dels futbolistes blaugranes. El Levante no va trobar vies d’accés per a esquinçar les dues línies dibuixades pel Reus sobre la pastura. En qualsevol cas, no sembla una qüestió decisiva per a un grup polièdric que guarda infinitat de procediments per a governar els partits. Pot ser convulsiu o ataràxic. En l’extremada varietat de registres radica la notorietat que està adquirint aquest curs. Muñiz va tractar de canviar el disseny de la trobada reclutant des de la banqueta a Casadesús i a Morales. Sense perdre l’ordre, el Levante va aconseguir eixamplar els marges del camp per a adquirir major profunditat pels costats. Morales va amenaçar a Badía. Amb tot quedava el relat final que va unir a Badía i a Verza. La resta és història. El Levante s’ha guanyat el dret d’accentuar el contingut de cada punt, encara que procedisca d’una igualada propietària.
