Clandestins i atur

Tot poder perd el sentit de la realitat

772

La veritat està feta a trossos i cadascun agarra el que pugues, però en realitat, aquest trencaclosques no ho completarà ningú. No puc comprendre com en aquestes últimes dècades de democràcia?, les relacions laborals: sindicats, patronal i treballadors/as, s’han deteriorat tant, en perjudici SOL dels treballadors/as. Si a açò li afegim la producció industrial clandestina, els obrers/as sense donar d’alta, l’atur, els contractes fem a mitja jornada, a dies saltejades o per hores, amb un acomiadament “lliure” o irrisori econòmicament, podem empastifar tot un quadre abstracte i surrealista, amb moltes possibilitats per a l’art decadent.

Personalment opine que al clandestinaje no cal castigar-ho, sinó reflotar-lo a la realitat material de cotitzacions i sous dignes…i qui no puga, doncs ja ho faran uns altres en condicions LEGALS. Pot ocórrer, que els clandestins treballen per a empreses “normals”, per aquest motiu existisca molt poc interés per fer-ho visible. Amb aquest atur massiu i les necessitats de supervivència humana, sempre hi haurà mà d’obra barata per a explotar en silenci i oferir una producció a baix cost per als empresaris que “compleixen”, doncs no s’entén que, aquests, consenten la competència deslleial, sense moure els fils pertinents per a ficar-los mà, mitjançant denúncies concretes als sindicats, inspectors, jutges…

En els anys vuitanta, en els noranta, ja hi havia clandestinaje, no és sol privatiu dels temps de la “crisi” a partir del 2007. Jo coneixia gent, en aquelles dècades treballant sense contracte o pel seu compte, sense donar d’alta, era una raó de ser fisiològica, un xut en vena. El que avui emergisca a la llum dels jutjats tant empresari corruptor i polítics corromputs és mera idiosincràsia consentida.

Però tenim una dificultat més grossa, que més tard o d’hora ens esclatarà en els ous. Ni govern, ni sindicats, ni partits polítics, volen adonar-se de la quantitat de persones, homes i dones, que frisa’n dels 30 als 45 anys, i no tenen gens cotitzat o tan sols dos o tres anys, fruit de treballs temporals de pocs mesos a l’any, setmanes o dies i en condicions lamentables. Aquesta gent, al costat de parats/as de llarga durada, solen ser pastura del clandestinaje, sense oblidar la trista existència esclavista i llarga, de les aparadores, rebaixadoras, etc., que treballen en les seues cases, sense cotitzar gens de les empreses pertinents, un problema enrevessat sense resoldre encara: Haurem d’esperar, abans de solucionar les seues vicissituds i angoixes, al fet que delinquisquen, se suïciden o òmpliguen els psiquiàtrics?

Deixem de mirar-nos una vegada i una altra en l’espill, no veiem les persones que hi ha darrere? Un país on tothom produeix i paga impostos democràticament, d’acord amb els seus guanys, i reparteix la seua riquesa equitativament on és necessària: educació, ciència, sanitat, serveis socials… mai pot fracassar. De manera que el clandestinaje, l’atur i la mendicitat, han de ser solucionats i inserits en la societat comuna, on, una vegada que no existisquen, els ciutadans/as recobraran la salut perduda.