Els polítics/as mai han considerat les opinions i demandes de les majories de ciutadans/as del carrer– ni tan sols ens fan cas en les urnes-, però sí que han acatat les ordres de les minories ben instal·lades i acabalades, el poder omnipresent de les quals depassa tots els límits de qualsevol societat democràtica donada. Les paraules i discursos dels nostres polítics/as, van baixant com les aigües corrompudes per les canonades del congrés d’imputats, perdó, de diputats, cap als claveguerons, embrutant parcs, camps, platges, ciutats i països.
Podria escriure versos més bells, en aquest temps de descompte que és la meua jubilació, però la meua vida està tirada com una carta de cap per avall…, sé que vaig perdre la partida, però vaig a jugar alçat mentre puga, no m’inclinaré ni davant déus ni davant reis, ni davant lacais enriquits il·legalment: per al fang, les meues petjades, per al foc, el meu cos, doncs solament sóc una vida, més o menys, que denuncia el fart que està de poblar un ésser callat, com si fórem culpables –que ho som-, de consentir les presses d’aquests lladres de coll blanc i dur com les seues cares. Els seus noms ja els saben. És la política un mitjà per a arribar a una fi: enriquir-se al costat dels seus col·legues empresaris amb diners públics…?
Expulsen a una família sense recursos que s’ha quedat en l’atur-sàpien que l’atur i la falta d’habitatge digne van en contra de nostra? Constitució-, endossen als avis i àvies, amb una pensió indigna, als fills/as i néts/as en edats de treballar, però que no han pogut accedir, ni tan sols a un treball brossa a temps parcial… On està la tan aventada recuperació econòmica que propala el senyor Rajoy prenent-se un café –que encara no sap el que costa, perquè no ho paga-? Aqueixes paraules, que semblen emanar de la seua boca ensutjada, com levitant per sobre d’un núvol de periodistes, seran ferrades en els tristos mitjans d’incomunicació que ens ofereix la història oficial d’avui, amb LLETRES DE MOTLE: Què amaga el senyor Rajoy dins de la seua gavardina màgica: gavines díscoles?
Cada dia sentim parlar sobre corrupció, però que poc s’actua sobre aquesta. Necessitem lletrejar aqueixa paraula contrària: DEMOCRÀCIA, una paraula seca que ho defineix tot: GOVERN DEL POBLE, sobre els partits i “PARTIDES” DE DELINQÜENTS, que s’aprofiten d’una major “LLIBERTAT” solament per a engolfar-se en assumptes crematístics on omplir les seues buides entranyes. Si hi haguera justícia, si als jutges els deixaren ser independents -que espere que el siguen-, aquests personatges truculents de tots dos sexes, pagarien en la presó TREBALLANT– ignore si coneixen aqueixa paraula- fins que liquiden l’últim cèntim públic robat als ciutadans i ciutadanes. Ja està ben que sempre ho pague el roba gallines, el que no pot pagar el lloguer o la llum, el captaire, el borratxo…i a voltes el poeta.
He de dir que també és corrupció política i sindical, el fet de consentir els baixos salaris dels treballadors i la desigualtat salarial de les treballadores pel que fa als primers, en tots els àmbits laborals. Preocupar-se per l’increment de l’envelliment de la població, amb un 40% de joves ben preparats, en l’atur o emigrant, és una obscenitat política i econòmica d’una societat immadura, que necessita la democràcia com a assignatura bàsica i imprescindible des de primària fins a finalitzar la carrera… Veurem!
