El guió presagiava un partit d’alt voltatge a partir de les credencials que caracteritzen a dos entrenadors que afronten les trobades des de la valentia i des de la rebel·lia bandejant qualsevol tipus de complex que dinamite l’autoestima dels jugadors. Paco López i Rubi coincideixen a alertar les constants dels seus jugadors durant la totalitat dels noranta minuts. No hi ha dics de contenció per a tallar la passió i per a restringir l’arravatament. Així poden arribar a ser els partits protagonitzats pel Levante i per l’Espanyol en l’univers de LaLiga Santander. No hi ha murs de contenció per a les emocions. Ni intervals per a la pausa. Els enfrontaments es converteixen en un desafiament perllongat i constant. S’augurava un duel obert i intens entre dues representacions que es baten amb frenesí i amb entusiasme. I la idea pressentida des d’abans de l’inici de la batalla no va tardar a l’excés a materialitzar-se sobre el verd del coliseu espanyolista. Ho va demostrar Morales en el naixement de l’enfrontament en la seua primera aproximació sobre la meta defensada per Diego López. El Comandant no està de pas en el curs de lliga recentment començat. És una màxima a pesar que el calendari es posa en les estacions inicials. I replicava l’Espanyol des de l’atreviment tractant de sembrar el dubte en els voltants de la porteria que protegeix Oier.
Va ser un partit d’anada i volta. Un xoc amb corbes. Un match amb propensió cap al vertigen que va resoldre un vell rocker des de la contundència; Sergio García. L’atacant català va ajusticiar a Oier amb un obús teledirigit des del vèrtex del cor de l’àrea blaugrana. Va ser una fuetada sense resposta per a les mans dures del porter blaugrana. No hi ha òxid que rovelle la figura de l’etern golejador amb passat en les files del Levante. Els exercicis es van succeint, però roman el fulgor de les seues botes. Hi ha vegades en el futbol que els partits es resolen des d’accions que no semblen anar d’acord amb el dictamen dels fets que estan esdevenint sobre la pastura. Potser fora el cas. La disciplina pot arribar a ser devastadora. Qualsevol equívoc pot convertir-se en una pesada llosa. La diana de Sergio parteix d’un control desorientat de Campaña. El migcampista era una de les referències del joc llevantinista. Tota la producció passava per les botes del futbolista andalús. I el seu influx no era menor.
El gol va arribar en un instant crucial en l’evolució del xoc. Va dominar el cuir l’Espanyol en el primer capítol del joc, però no era un martell pilón en les seues manifestacions. La pilota era de la seua propietat, però albirava a Oier des de la llunyania. El Levante havia trobat escletxes per les quals acostar-se fins al porter local a partir de les arribades de Boateng i Morales. No eren accions diàfanes, però sembraven el signe d’interrogació. I haguera pogut ser més aristat i volcànic el seu joc si haguera apostat per un joc més directe. L’Espanyol de Rubi no sol especular amb els partits. No és la seua filosofia. Ni el seu plantejament vital. Ho va demostrar des que l’esfèric va començar a córrer per la prada. El bloc de Rubi mantenia dos defenses per darrere de la línia de mitjans. I acceptava amb valentia el repte dels contraatacs blaugrana en igualtat. Per norma, no hi havia molts més defensors que atacants en les eixides des de darrere desenvolupades pel Levante.
L’arrencada de la segona part va seguir els paràmetres establits amb anterioritat, però el gol va canviar l’escenari. El Levante tractava de capitalitzar l’atenció des del llançament. Era un moment determinant en l’evolució de la cita perquè la incertesa podia provocar un curtcircuit en l’Espanyol. Graner va barallar una pilota sense amo per a connectar amb Sergio García. La maniobra de l’atacant s’ha escenificat mil i una vegades en la competició. Sergio va alçar la vista i va clavar la pilota en l’esquadra granota. No claudicà el Levante, malgrat la intensitat del colp. Paco López va apostar pel gruix de la cavalleria pesada amb aparició de Borja Mayoral. L’activitat era extraordinària en els confins protegits per Oier i Diego López. El Levante va fregar la igualada i l’Espanyol va coquetejar amb una victòria més àmplia. En eixe instant no hi havia arnesses de subjecció.
