Des de l’angoixa inicial fins a l’anomenat ‘optimisme irreal’ observable a l’inici de la desescala, l’estat d’ànim de les persones ha variat molt en estos mesos de confinament i evidentment no ha afectat a tots de la mateixa manera.
Un estudi dirigit pels professors Carlos Suso de l’UJI i Ramón Martín de la Universitat de Múrcia, denominat ‘Evolució de l’estat d’ànim durant la crisi del coronavirus (COVID-19)’ ha analitzat per quins processos anímics han passat diferents grups de població durant este període.
Professor Ramón Martín 
Professor Carlos Suso
De les 2583 les persones que van participar hi ha una bona mostra de la Comunitat Valenciana, en concret 614 participants.
Actualitat Valenciana ha parlat amb el professor Suso per entendre algunes de les conclusions d’este estudi. L’expert destaca que “no hi ha mesures de l’ansietat prèvia a l’inici de l’entrada d’Espanya en Estat Alarma”.
“Quan ja entrem en el confinament, curiosament l’estat ànim que més afectat està no és l’angoixa, és la tristesa i la rabia perquè s’esta anant en contra de la nostra llibertat”
“Quan ja entrem en el confinament, curiosament l’estat ànim que més afectat està no és l’angoixa, és la tristesa i la rabia perquè s’esta anant en contra de la nostra llibertat. S’està trencant un projecte de vida que nosaltres tenim, però l’angoixa no creix possiblement perquè eixe confinament sí que ens dóna seguretat”
RESPOSTES ALS CANVIS
L’estudi observa també que repunts d’angoixa i irritabilitat “es donaven davant l’anunci de les pròrrogues de l’estat d’alarma segurament perquè creixia la incertesa de quan podríem tornar a la normalitat”.
El professor Suso també afirma que una vegada es dóna l‘avís del desconfinament “millora el nostre estat d’ànim. Tristesa i irritabilitat milloren encara que l’angoixa un poc menys”. La raó podría ser que “hi ha una part de la població que pot estar preocupada per un possible rebrot, però també trobem ací una resposta en dues direccions. Ja que això també ens pot portar al pensament de ja s’ha acabat i tot això pot trobar un efecte de relaxació que derive en comportaments de risc”.
“hi ha una part de la població que pot estar preocupada per un possible rebroT (…) però també ens pot portar al pensament de que ja s’ha acabat i tot això pot trobar un efecte de relaxació que derive en comportaments de risc social”.
Així, sembla que tot i els beneficis de la reducció de l’angoixa també en este cas es pot arribar a parlar que certs nivells d’angoixa són favorables per tindre conductes prosocials per no caure en allò que se’n diu “optimisme irreal”, que seria una percepció excessivament optimista respecte el futur (“Això ja està” o “ja no estic en risc de contagi”) i que per tant podria generar comportaments de risc social.
“Un cert grau de preocupació està bé sempre que siga una preocupació prudent i no una preocupació paletitzant”, matissa el professor per aclarir conceptes.
‘ADULTS JOVES’, ELS MÉS AFECTATS A L’INICI
Pel que fa als diferents col·lectius, l’estudi apunta que van ser els anomenats ‘adults joves’, és a dir, persones entre la franja dels 18 fins als 30 o 35 anys, els que pitjor ho van passar a l’inici del confinament.
“Ho van passar pitjor a l’inici segurament perquè estan començant les seues decisions vitals i veuen com esta pandèmia els trenca el projecte de vida. Són els que estan en una època de més canvi”, comenta Carlos Suso.
Per esta raó, una vegada això es redueix “des de les ganes de reprendre la vida es poden produir certes conductes de risc, basades en una baixa preocupació i en un anhel de reprendre allò truncat pel confinament”, afegeix.
“des de les ganes de reprendre la vida es poden produir certes conductes de risc basades en una baixa preocupació”
MÉS SOCIABLES I MENYS SOCIABLES
Pel que fa al caràcter de les persones, també s’han produït diferències en la seua manera d’afrontar les coses en els moments inicials i a mesura que el confinament s’allargava, segons la manera de ser de les persones. Este treball per a conéixer l’estat anímic apunta que les persones més sociables “són les que ho han passat millor a la fase inicial” segurament gràcies al contacte social en videoconferències, relacionant-se amb amics, a través de xats o mitjançant plataformes digitals, però “eixa sobreestimulació no ha estat sostenible”.
“Així, a mesura que ha anat avançat el confinament la gent més extravertida ho ha anat passant pitjor” i després han estat els més introvertits els qui han anat normalitzant la situació, segurament ja que per a ells no suposava un canvi tan notable limitar les seues relacions socials com per a altres persones.
L’ESCLETXA DE GÈNERE AL CONFINAMENT
També en termes de gènere, el confinament ha tingut escletxa. “A l’inici del confinament la gent amb fills, han començat a estar més desbordats, i les dones ho han passat pitjor que els homes” apunta el coordinador d’este estudi on també es veu com l’assumpció de tasques i el repartiment de feines per les famílies amb fills també ha tingut certa evolució al llarg d’este període”.
I és que a més de tots els factors i els sentiments comuns als quals les persones han hagut de fer front, el tancament a la llar ha evidenciat amb dades com inclús en períodes on tots dos progenitors es trobaven en situacions similars i compartint temps i espai, la cura dels fills ha recaigut en aproximadament un 50% dels casos en la dona exclusivament, prop també del 50% en homes i dones alhora i només en un 4% s’encarregava l’home en exclusiva.
‘L’ESTRÉS POSTRAUMÀTIC’
Respecte a les conseqüències que deixarà este període a l’estat anímic, el professor Suso deixa ben clar que este estudi “no s’encarrega d’això perquè ací hem pres unes dates i en algun moment calia tancar-lo”. Però com a expert en psicologia i referint-se també a altres treballs científics sí que reconeix que ja hi ha qui apunta que un 10% de la població podria patir les conseqüències en forma d’estrés postraumàtic.
“Una vegada s’han anat resolent les incerteses, l’estat anímic evidentment varia. Estem en un procés d’adaptació constant tal com han anat avançant les coses, per alguns això que se’n diu en psicologia, ‘trastorns adaptatius’ i evidentment s’esperen patologies d’estrés postraumàtic en una part de la població, des de sanitaris, a persones que han passat per la uci o han perdut a algun ésser proper, …..”, conclou Suso.
