La mitologia grega descriu a Europa com una dona i la Unió Europea actual avança cap a la paritat, després de la designació per a les dues institucions més rellevants de la UE de dues dones conservadores.
Les candidatures de l’alemanya, Ursula von der Leyen, per a ser presidenta de la Comissió Europea, i de la francesa Christine Lagarde, per a dirigir el Banc Central Europeu, han sorprés aquests dies. Ambdues seran les primeres dones a ocupar per primera vegada els seus respectius càrrecs.
Von der Leyen és l’actual ministra de Defensa alemanya, té 7 fills i porta més de 13 anys en els governs de Merkel. És una autèntica desconeguda per a la major part dels europeus. No ha format part d’aquests rostres polítics que han representat als partits europeus durant la campanya electoral en debats o donant a conéixer els seus programes als ciutadans de tota Europa per a dirigir la Comissió.
Lagarde sí que és una líder global, coneguda per ser directora del Fons Monetari Internacional després del seu pas com a ministra de Finances a França i la presidència d’un gran bufet d’advocats. No és una experta en política monetària, però és una política hàbil que comunica bé.
Ambdues tenen els seus clarobscurs. Von der Leyen és partidària d’un exèrcit europeu i pot ajudar a impulsar la Defensa Europea en un moment en el qual es reclama més autonomia estratègica a la UE enfront de l’OTAN de Trump. Escàndols per contractacions sospitoses del seu ministeri a empreses externes o el plagi de les seues tesis formen part de la part negativa del seu currículum.
Lagarde és una política que seguirà els passos de Draghi en un moment d’estancament econòmic a Europa. La directora de l’FMI també té les seues ombres com l’acusació per la justícia francesa en el desviament de fons públics.
Les dues dones més poderoses de la UE estaran acompanyades pel candidat a president del Consell Europeu, el primer ministre liberal belga, Charles Michel, i el ministre d’Exteriors socialista, Josep Borrell, com a candidat a Alt Representant de Política Exterior i de Seguretat.
Michel és un negociador nat que ha sabut afrontar els desacords amb l’ala més dura dels nacionalistes flamencs i els atacs del terrorisme jihadista a Brussel·les. Borrell, és un dels polítics més brillants i experimentats a nivell europeu que té Espanya, però la seua edat pot ser un handicap per a la quantitat de viatges que requereix el càrrec i el seu caràcter volcànic potser no és el més adequat per a un cap de la diplomàcia europea.
El que ja ha sigut triat per als pròxims dos anys i mig és el president del Parlament Europeu, el socialista Daniel Sassoli. Un periodista italià que porta 10 anys d’eurodiputat a Estrasburg. El paper de la institució a la qual representa no serà menor. L’Eurocambra haurà de ratificar per majoria absoluta en menys d’un parell de setmanes a la candidata a presidenta de la Comissió. Un Parlament gens content en haver-se burlat el sistema del “Spitzenkandidat”, segons el qual, el cap de llista més votat dels partits europeus, seria el candidat a dirigir l’executiu comunitari.
D’aquesta selecció de “recursos humans” per als llocs més importants d’Europa pot dir-se que l’eix francoalemany ha eixit vencedor en aquest envit. Macron enterra als “Spitzenkandidaten” i aconsegueix que una francesa ocupe la cadira el BCE; impulsa a Von der Leyden i a Michel i, el seu aliat espanyol Pedro Sánchez, col·loca a Borrell de ministre d’Exteriors europeu. Merkel va col·locar a una de les seues al capdavant de la Comissió pese a l’enfrontament amb els seus socis de coalició socialistes al no respectar el sistema dels caps de llista europeus.
Els països de Visegrado (Polònia, Eslovàquia, Hongria i la República Txeca) van aconseguir que no isquera el socialista Frans Timmermans ni el conservador Manfred Weber com a president de la Comissió, però no han aconseguit un solo posat rellevant per a l’Est d’Europa.
Holandesos i nòrdics no aconsegueixen llocs d’importància i els verds es van quedar fora de la presidència de l’Eurocambra.
Les cares que representen a aquestes noves institucions hauran de bregar amb un futur complex i una agenda per als pròxims anys que haurà d’afrontar nombrosos reptes.
El primer d’això, solucionar el Brexit i reactivar l’economia europea i evitar una nova crisi de l’euro tancant l’arquitectura de la moneda única.
Així mateix, hauran de buscar solucions a l’envelliment de la població europea i gestionar de manera ordenada la migració per a evitar la ruptura de la zona Schengen.
Els mandataris europeus també hauran de bregar amb el proteccionisme i la guerra comercial entre els EUA i la Xina, impulsar la “descarbonificació” de l’economia i fer el trànsit cap a l’economia digital.
Finalment, hauran d’afrontar, a nivell intern, els atacs d’alguns Estats membres a l’Estat de dret; i a nivell extern, la UE haurà d’assumir un lideratge a nivell global del qual manca amb una veu única i més coordinada que li permeta estar present i prendre decisions en el veïnatge més pròxim però també en zones més llunyanes del globus
Molts reptes, per a una nova Europa amb rostre de dona.
Miguel Ángel Benedicto. Profesor de Relacions Internacionals de la Universitat Europea
