Exaltació 2019: Discurs Rosángeles Valls, mantenidora de la FMV

Molt distingida Fallera Major de València, MARINA CIVERA, dames de la Cort d’Honor, excel.lentíssim senyor alcalde de la ciutat de València, autoritats, senyor President i membres de la Junta Central Fallera, falleres majors i presidents de les comissions falleres, senyores i senyors, amics i amigues.

La meua intervenció ha de començar per força amb una confessió, que és també una manera de demanar-vos benevolència davant la meua inseguretat. Perquè va ser gran la inseguretat, i gran la torbació que vaig sentir —i encara continua—, quan se’m va proposar que fera el parlament d’exaltació de la Fallera Major de la ciutat de València, la meua ciutat.

Per què jo, em vaig preguntar? El meu camp d’actuació són les arts escèniques, i més concretament la dansa contemporània. Una professió l’objectiu de la qual és tractar de crear, de dissenyar bellesa, per mitjà del llenguatge dels cossos. I fer-ho sempre des deles meues arrels: qui sóc, com sóc, d’on sóc. És a dir, des d’una apreciació personal i cultural. Des del Mediterrani, des de València, que és on vaig nàixer i on visc, on vivim i des d’on creem les nostres obres. Unes obres d’art que només existixen en el moment que les ballem, que les representem en un teatre, i que, una vegada ballades, desapareixen, són efímeres. El mateix que les falles.

I és ací, partint d’esta semblança, on vaig començar a generar el fil conductor que em va dur a acceptar ser la mantenidora d’este acte. I és que la meua vida, la meua història íntima i personal, sempre ha estat molt unida a les Falles. Sóc de família fallera, tota la meua infància i la meua joventut va lligada a la festa, en ella vaig trobar els millors companys de viatge; en la falla, vaig créixer al costat d’altres falleres i fallers que, tot i que la vida ens ha portat després per camins diferents, hui, quan me’ls trobe, encara sent que són la meua família. I en la falla vaig aprendre, entre altres coses, a tindre respecte als majors —no solament en edat, sinó també en experiència—una cosa que ara, per desgràcia, potser no s’aprecia com cal. Respecte i afecte, un afecte que amb els anys ha anat creixent i creixent: quants pares i quantes mares he tingut en la meua vida fallera, i com els recorde i estime!

La meua vida en les falles va lligada a l’home al qual més vull i admire, el meu pare: Edison Valls Castro. Per ell, en homenatge a la seua memòria—en eixe moment ho vaig comprendre—jo, la seua filla, coreògrafa i ballarina, havia d’acceptar este honor que se m’ha oferit. Havia de fer-ho per mon pare, però també per eixos altres amics/pares—tants ja—que ens han deixat també: tots ells, amb la seua dedicació, el seu amor per les Falles, han marcat tota una època de la nostra vida.

La primera vegada que els meus pares em van vestir de valenciana tenia nou mesos, i des d’aquell moment fins hui, tinc tot un armari ple de vestits de valenciana, meus i de la meua filla, de diferents grandàries. Fins i tot tinc un tall d’espolí blanc sense usar, perquè a la meua mare li hauria agradat que em casara vestida de fallera. Tanta ha sigut la nostra implicació en les Falles.

Mon pare va ser president de la Falla Albacete-Marvà, fundador i membre de la comissió de la falla Els Doctors fins a l’últim moment de la seua vida, i també va formar part de la Junta Central Fallera. Jo mateixa he sigut fallera major infantil, el mateix que la meua filla, i he format part, també, de la cort d’honor de la Fallera Major Infantil de València.

Així que, arribats a este punt, després d’exposar el meu currículum, a ningú ha d’estranyar-li si dic que el que més admire de les falles són les comissions. Les comissions falleres. Eixos grups de boges i bojos meravellosos, que més enllà del treball esgotador de cada dia i de les obligacions familiars, i sacrificant hores de descans, s’embarquen en l’aventura de mantindre viva la vida del barri, i són capaços d’orientar les relacions humanes d’unir els esforços de tots per a aconseguir uns objectius comuns. En les comissions es creen vincles d’amistat, d’una amistat duradora que moltes vegades supera la família consanguínia, i que fins i tot transcendix la mateixa permanència temporal en la comissió: són vincles que passen de pares a fills.

Les Falles són possibles perquè existix l’amor. Sense ell, sense l’amor, no solament la vida de les persones es torna eixuta, sinó també la de les ciutats. I eixa és la vacuna que a totes les valencianes i valencians ens fa forts i ens fa estimar la nostra ciutat: l’alé humà que comporten les Falles. Eixe sentit—per molt devaluat que estiga hui el concepte— que podem i devem anomenar de germanor.

A les Falles les identifique amb la paraula solidaritat. En les comissions, persones de diferents edats, amb diferents ideologies, diferent nivell cultural, amb diferent concepció política —o amb cap—, fins i tot de diferent nivell social, unixen els seus esforços, les seues ments i els seus cors per a materialitzar i dur a la pràctica un projecte. Per a fer tangible un somni, que és plantar una falla, i tot el que comporta. I el que a nosaltres ens sembla normal, perquè així ho hem viscut sempre, no ho aconseguix cap altra forma d’associacionisme existent en el món, excepte potser les organitzacions no governamentals (les ONG) que naixen per la solidaritat i es regixen pel respecte i el civisme.

Eixa és una altra paraula màgica que definix la nostra festa i els seus protagonistes: el civisme. El concepte al•ludix a una conducta que es desenvolupa en concordança amb les normes de convivència que regulen la vida d’una comunitat. Més concretament, al comportament de la persona que contribuïx així al funcionament correcte de la societat i, amb això, al benestar dels altres membres de la comunitat. ¿Hi ha alguna cosa més altruista que una societat que cultiva els seus valors? Sí. Una societat que cultiva els seus valors des de la igualtat de les seues gents, des de la llibertat. I sempre respectant i acceptant les diferències, la diversitat. Una societat basada en la confiança mútua. En suma, en el respecte. Estimats valencians i valencianes, prenguem bona nota: la festa de les Falles ens ajuda a ser bones persones! Què més podríem desitjar? Ser millors persones, en un món en què les bones persones s’estan convertint, quasi, en minoria.

Doncs bé, jo ho afirme, jo ho sé: els fallers són, som, bones persones. Perquè creiem els uns en els altres. Perquè ens ajudem. Perquè som solidaris.

I per això és important que, al mateix temps, reforcem el valor cultural de les Falles. Perquè la cultura és una miqueta més que erudició o plàstica. Que economia o estètica. La cultura també és una virtut que ens vincula al civisme. Al respecte i les llibertats. Iens obliga a exercir com a membres responsables d’una comunitat.

I la comunitat fallera, al seu torn, es vincula als barris. Una ciutat que es fa gran, que creix, tendix inevitablement a deshumanitzar-se. Per això és tan important conservar la idea i l’esperit dels barris. Per a aconseguir este objectiu, que en qualsevol altra part seria molt difícil, nosaltres tenim la sort de tindre els casals. Sense ells no tindríem barris, no hi hauria vida de barris. Clar i ras: estaríem en el camí de deshumanitzar-nos.

El 2016, tots ens vam sentir especialment emocionats quan la UNESCO va declarar les Falles, les nostres Falles, patrimoni immaterial de la humanitat. Patrimoni és allò que mereix ser conservat i deu ser conservat, i que ha de transmetre’s com a llegat per a les generacions futures. I això és molt important: és passat, però és un passat que es projecta cap al futur. I que no sols s’ha de conservar, sinó que s’ha de fer créixer, s’ha d’omplir de vitalitat, de manera que cada any torne a nàixer amb il·lusions i amb energies renovades.

Pagaria la pena que ens detinguérem ara a parlar de la importància del paper de les dones en la nostra festa. No negarem que hi va haver un temps en què les falleres teníem fama de servir només de “florero”. Es deia que les dones érem les reines de la festa, i que tot es feia en el nostre honor, però la veritat és que, més enllà de lluir “palmito”, teníem poc a dir. En les Falles, i en la vida quotidiana. En la política i en la societat. Però això afortunadament s’ha acabat! En un moment en què les dones tenim tant a dir, tant a aportar a la festa, tant a renovar, vos anime, falleres i dones que formeu part de les diferents comissions així com del món faller, que feu que este canvi siga permanent, que no es paralitze, que seguisca creixent. Vos anime a continuar fent de les Falles un entorn d’igualtat indiscutible. Vos anime a assumir llocs de responsabilitat dins de les comissions, estem més que preparades per a això; vos anime a ser creatives i transgressores, no solament dins les comissions, sinó també, i sobretot a guanyar presència i tracte igualitari. Vos anime a vosaltres, a les dones que treballeu als tallers, a les dones artistes falleres, a les pirotècniques, a les dones músiques, a totes les que amb el seu treball conformen el món faller i fan d’ell este lloc meravellós de trobada i de germanor. I ara també d’igualtat.

Esforcem-nos, amigues, per assumir els llocs de responsabilitat, per ser audaces, compartint els mateixos drets i obligacions que els homes fallers. Com deia la nostra estimada Carmen Alborch, que tant va escriure sobre nosaltres, les dones,“la generositat fa grans [les persones] i l’enveja les fa xicotetes”. Així que ja ho sabeu: siguem generosos. Siguem generoses. Totes. I tots.

I donem suport des de les Falles a la seua proposta, una proposta que Carmen va llançar a l’aire en la seua última aparició pública, quan la malaltia li feia ja trencar la veu, i per això mateix el seu crit resultava encara més vibrant: el feminisme hauria de ser declarat patrimoni immaterial de la humanitat, com ho han sigut les Falles. I les nostres institucions s’han fet eco d’esta proposta. Gràcies, en nom de totes les dones. Com deia Carmen Alborch,“la generositat ens fa grans”.

I parlant de generositat, ací, al nostre costat, en teniu una prova: la que té la nostra Fallera Major, Marina Civera. Que orgullosa estic d’ella i quant li agraïsc el secret que compartim!

Una generositat, repetisc, pròpia de la més alta autoritat de la festa, d’eixa dona fallera que ens representa a totes. A tu. A mi.

Una generositat que la fa estar més que orgullosa del seu càrrec. Perquè pot estar-ho! ¡És un somni per a qualsevol dona! I el cas és que, més que respirar orgull, en parlar amb ella es respira servici públic. I amor, molt d’amor per les seues companyes de la cort. Per les comissions, pel món faller. I per València. Una generositat que la fa gran i pròxima, una dona que no dubta a acostar-se a la gent amb amabilitat, que no té por d’enfrontar-se als reptes, que mira el futur amb energia.

M’agrades, Marina Civera. Eres una dona preparada, independent, amb idees pròpies, amb una ment ben moblada i una molt clara visió de futur. No solament eres bonica per fora, també i, sobretot, ho eres per dins. I això només és fruit d’una educació apresa dins d’una família plena de valors, com la teua. L’amor per les Falles li ve a Marina de la seua mare, estudiosa de la indumentària valenciana, que ha inculcat a la seua família l’amor a les nostres tradicions. I és que no pot existir una gran fallera si no està recolzada per una gran família.

Una Fallera Major de València que tampoc oblida la seua falla, que no oblida que fins fa poc, al casal, desparava taula amb els seus companys la nit que li tocava, i que sap que no passa res per tornar-ho a fer les voltes que faça falta, perquè no hi ha faena insignificant, sinó persones que fan insignificants les faenes. Un veritable exercici de responsabilitat, del qual no tot el món és sempre conscient. Però tu, sí! I això et fa gran!

Marina, a la qual li agradaria alguna vegada ser presidenta de la seua falla, és una amant del folklore valencià, que practica des de xicoteta. En la seua falla mantenen viva l’ànima de les “dansaes” valencianes. I Marina balla i fa classes a les noves incorporacions. Com una professional. Em sembla summament important que el nostre patrimoni de danses tradicionals no es perda. És d’una riquesa i una elegància extraordinària. Per això, cal protegir-lo i potenciar-lo, i Marina ho sap molt bé i a això dedica part del seu esforç. Valenciana de soca i arrel.

Generositat, entrega i solidaritat. Tres virtuts del seu caràcter que, unides a una quarta, l’alegria, ens donaran als valencians grans satisfaccions al llarg del seu regnat.

I una de les coses que més enorgullix, a Marina, de les falles actuals, és el vessant solidari. Comissions que unixen els seus esforços per a participar en causes solidàries, generosament altruistes, d’ajuda a col·lectius desfavorits. Marina valora i admira eixa labor que cada vegada més falles impulsen. Tal és la seua maduresa.

I com no podia ser d’una altra manera, Marina, dient-se com es diu, adora el mar. El mar, un dels elements consubstancials de València. I, sobre la fràgil fusta que la fa cavalcar sobre les ones (perdoneu la metàfora, és una experta windsurfista), Marina unix, al voltant de la seua persona, els quatre elements dels quals parlaven els filòsofs grecs: l’aigua que et porta, a tu, Marina, i et sustenta; l’aire que t’impulsa; la terra que és la meta, el teu destí, i el foc, les fogueres que antigament s’encenien a les muntanyes perquè les barques s’orientaren en la mar i pogueren retornar a port.

Les Falles són un dels fars que orienten el calendari vital dels valencians. Són la festa del foc: i no oblidem que, en els seus orígens, els fusters en arribar la primavera cremaven tota la fusta que ja no els servia. És a dir: el foc com a símbol d’orientació per als navegants, però també símbol de neteja. I la neteja dona pas a un període de renovades energies. Tot acaba, però no acaba mai, tot torna a començar.

Però no ho faràs sola. Ho faràs acompanyada d’un grup de dones joves, la teua Cort d’Honor. I sé que tu, a pesar del poc temps que porteu juntes, ja sents, per totes i cada una d’elles, un gran afecte.

I eixes dones són:

Susana, una persona plena de bon humor, d’alegria, que sempre pren davant la vida una actitud positiva. Hi ha qui diu que, quan entres en una habitació, eixa habitació s’il•lumina.

Neus: sembla que eres com una xicoteta revolució en la Cort d’Honor. Eres clara i transparent, i no hi ha dia que el teu rostre no aparega adornat amb un somriure.

Si haguérem de definir Maria, diríem que és una mescla perfecta de dolcesa i caràcter. Una dona amb les idees clares, que fan fàcil la complicitat amb ella, i que du la lleialtat com a bandera.

I si la bondat tinguera un rostre, seria el teu, Azahara. La teua sensibilitat i la teua capacitat de sorprendre’t per tot el que t’envolta et fa una magnífica companya de viatge.

L’aparença impecable de Raquel és un reflex de com és per dins. La seua seguretat i convicció la duran lluny en la vida, però mai lluny de les persones a les quals estima.

Ana és la veu del bon sentit, de la raó i del trellat. Si necessitàrem una persona perquè, en els moments de dubte, ens assenyalara el bon camí, allí estaria ella. Per això s’ha guanyat el respecte de totes les seues companyes.

I si volguérem parlar d’una persona valenta i treballadora, hauríem de parlar d’Elena: una dona fàcil d’estimar, és la nostra mestra en l’art de l’empatia i un gran exemple a seguir.

Laura Bennàsar és la intel·ligència feta dona. La maduresa i l’amabilitat estan presents en cada cèl·lula del seu cos. És difícil estar al seu costat i no sentir admiració i aprendre de cada paraula que diu.

I qui coneix Andrea entén de seguida que l’art forma part de la seua personalitat. La il·lusió que és capaç de transmetre en cada detall, per insignificant que siga, la convertix en un motor indispensable per a les seues companyes.

I què dir de Marta, una dona que representa els valors que tota persona hauria de tindre i que fa que tot al seu costat siga fàcil. Mai alça la veu, i aporta al grup eixa tranquil•litat de vegades tan necessària.

Laura Carballeda, una persona generosa, altruista i plena de força i determinació, és un exemple a seguir. I més si afegim a tot això que un gran sentit de l’humor li corre per les venes.

Paula, espontaneïtat i tendresa, els seus ulls respiren veritat. Sempre alegre, una de les seues principals característiques és la fidelitat a les persones que estima.

Amb una cort d’honor així, tot serà fàcil. I ara vos desvelaré el nostre secret, el que Marina i jo compartim. És un secret d’estima.

Jo no he tingut l’ocasió de conéixer personalment estes dones fins hui. I, si és així, com he pogut descriure les seues virtuts? Ho he pogut fer perquè he tingut una aliada perfecta en la meua tasca. Les meues paraules no són altra cosa que els pensaments de Marina per a cada una de les dames de la seua cort. He dit un secret d’estima? Una declaració d’amor, d’amistat i d’unió de tretze dones meravelloses.

I deixeu-me que ara, per a acabar, em torne a referir a mon pare. Des de la falla Els Doctors, Edison Valls Tovarra Castro va fer llegendari un crit que llançava—i encara el continuen llançant els fallers hui en dia— quan del monument faller només queden uns calius. És el moment en què tots els fallers i falleres, commoguts i plens de nostàlgia, repassen el que han viscut enun any ja convertit en cendres. S’abracen, emocionats, i els seus ulls s’omplin de llàgrimes. I en eixe moment el meu pare cridava:“Cavallers, estem plantant!”, tot i que ara, per a ser políticament correctes, hauria d’haver dit “Dames i cavallers”.

“Estem plantant!” És a dir, el cicle comença una altra vegada. O el que és el mateix, ¡visca la vida!, mirem endavant amb il·lusió, perquè ara comença un nou cicle per a tots nosaltres. I és una de les lliçons més importants que jo vaig aprendre de mon pare. Som el que som i continuarem sent-ho sempre que siguem capaços de reinventar-nos, de començar de nou.

És la renovació de l’esperit, però també l’esperit de renovació implícit en la festa. Cremar allò que és vell perquè tot puga renàixer:la festa, nosaltres mateixos, estos carrers, València… I sou vosaltres, les falleres, sobretot vosaltres, les dones falleres, les que heu de marcar el camí.

Eixe és el meu desig, Marina: que tingues un bon regnat. I que sigueu totes vosaltres, i tots vosaltres, molt feliços.

Moltes gràcies. Visca les falles. Visca València. I visca la nostra Fallera Major.