Un traster d’uns cinc metres quadrats situat en un barri de València és l’únic sostre on poden protegir-se des d’el mes d’octubre passat una dona de 66 anys i el seu fill de 33, que pateix una discapacitat mental, al no poder pagar el lloguer d’un pis.
Rosario Planas ha explicat que fa dos anys es va quedar sense treball després de trencar-se el turmell, però amb la seua pensió per discapacitat de 380 euros i els 366 que rep per cuidar del seu fill podia fer front al lloguer de 370 euros de l’habitatge en la qual residia fins que aquesta va ser venuda.
Els nous propietaris de l’habitatge li van instar a deixar la casa i, després de posar el cas en mans d’advocats, finalment va haver de deixar-la el passat 4 d’octubre. “Amb els diners que em quedava després d’abonar el lloguer pagava la llum, l’aigua i el gas, i solia quedar-me 50 euros per a altres despeses”, confessa aquesta dona.
Després d’eixir de l’habitatge “l’única solució va ser anar al traster, que sí que podia pagar, perquè només m’oferien lloguers de 500 o 600 euros”, alguna cosa que no podia assumir, segons avança aquest dilluns al diari Levante-EMV.
Rosario Planas, que es va separar als 29 anys, vivia amb els seus quatre fills i ara tres d’ells han anat a viure amb amics; amb ella s’ha quedat el fill que pateix una discapacitat mental i que tots els dies acudeix al Centre de Referència Estatal d’Atenció Psicosocial a Persones amb Trastorn Mental Greu (Creap).
“L’única solució va ser anar al traster. Hem de dormir en el corredor en un llit inflable sobre la qual posem un nòrdic”, explica aquesta dona, que acudeix tots els dies a un menjador social del barri de Orriols per a poder menjar una cosa calenta.
Assegura haver acudit a “tots els llocs” per a demanar un “habitatge digne, un sostre, amb un lloguer de no més de 300 euros”, i que l’estat de la casa no li importa: “Sóc manetes i recicle fins als mobles”.
Sempre porta amb si una bossa amb “més de dos-cents papers” de totes les peticions d’ajuda que ha fet. “Només em falta escriure al rei”, confessa per a reconéixer que manté l’esperança de poder tindre un sostre on viure amb la seua família.
