L’espècie humana ha arribat fins als nostres dies, després d’una constant i perllongada lluita de més de tres milions d’anys contra un mitjà hostil i ple de vicissituds naturals, animals i astronòmiques, les seues petjades, entre cendres volcàniques fossilitzades, així ho afirmen. Avui el món és molt més benèvol que antany, els mitjans de supervivència més assequibles. Dominem grans avanços tècnics i científics, podem construir edificis intel·ligents, antisísmics, transvasar l’aigua d’on sobra on la necessiten, desenvolupar les energies netes: solar, eòlica, hidroelèctrica, de les marees… posant-les al servei de tota la humanitat. Podemos evitar els conflictes, les migracions per fam o guerres, controlar la natalitat, crear residències habitables per als ancians/as, repartir el treball i la riquesa: perquè es tracta de viure i deixar viure, drets i deures per igual sense importar el sexe, condició o ètnia. Tres milions d’anys lluitant és molt. No creuen que toca ja descansar una mica? No tenim deure deixar-los a les generacions futures un món més habitable; un nou món?
Tot és possible si la gent desitja millorar la seua vida; només cal preguntar als afectats, que són l’àmplia majoria. Preguntar als joves pel seu futur d’atur i el que cotitzaran demà, pels quals treballen amb contractes porqueria i sous que solament els arriba per a pagar els impostos abusius, com els d’hidroelèctrica. Preguntar als jubilats/as a quantes persones mantenen amb els seus irrisoris sous. Preguntar a les dones, si volen seguir cuinant i posant-los les sabatilles al marit. El rebuig i l’abandó de les propostes més elementals en aquest segle XXI, són els mals d’avui dia, per part dels qui depenen dels seus vots per a governar. Com voleu que creen en vosaltres/as, polítics/as, si mentre uns/as desmantellen un país, una nació, altres/as l’apuntala’n perquè persistisca la seua agonia? Els PEGATS, per a les bicicletes antigues: necessitem un “carril” més ètic per a la nova societat que ve, més moblada que mai.
M’agrada l’olor que desprenen les llibreries, entrar i veure’m assetjat per aqueix elixir que destil·len les lletres, el saber i el coneixement penetrant en les meues artèries. La història ens explica la quantitat de biblioteques que s’han cremat. Podrà al final la barbàrie amb nosaltres/as? No ho cree, si fem les coses bé. Les guerres ocorren, estan ocorrent, quan les gents d’aqueixos països no estan unides i cauen en el parany que l’enemic –els diuen- són els seus propis veïns…i no saben que el vertader enemic és el que li’ls /els hi diu i decideix “ajudar-los” regalant-los armes: la ”festa” està servida, després aniran les grans corporacions empresarials a espletar les seues terres i les seues entranyes.
La meua llengua, per molt procaç que siga, segueix representant una bagatel·la per a aquest sistema mundial, que encara insostenible, persisteix sostenint-se amb el vigor de l’engany: els xiquets i xiquetes van d’un lloc a un altre com a esbarts de peixos, un querubí podriu per la metralla va ho llande l’arena. No sé per què mire l’aire i s’incendia, escup al sòl i emergeixen verinoses sarbatanes que ofeguen el meu albir, però creguen-me, prompte vindran els fills/as d’un nou món.
