La joventut actual no solament ha perdut aqueixa inspiració que en uns altres temps manifestava amb energia neta, sense contaminar, sinó que també ha perdut l’esperança de lluita per un futur econòmic i social estable. El treball digne dels nostres joves, és un bitllet de loteria premiat, pel qual pugnen milers d’ells/as; i el màxim que aconsegueixen la majoria –“que és un altre tipus de sort”-, és un treball ingrat i mal pagat, a temps parcial. Uns altres emigren; i un 45% vegeten en les llars familiars, amb una pantalleta entre les seues mans-“que no falten”-, on vomiten la seua solitud.
Mentrestant, l’omnipotent i persistent societat zombi segueix consumint i consumint-se, accedint a productes irrellevants mitjançant la hipnosi propagandística, cada vegada més precisa, agressiva i minuciosa; escrutadora de tots els racons de la ment; paràmetres humans on furgar les febleses més insospitades, comprimint aqueixa esponja cerebral fins a deixar-la seca de neurones i euros: QUE NO QUEDE EL MÍNIM ESPAI PER Al LLIURE ALBIR!
Així s’aconsegueix individualitzar el col·lectiu, atomitzar pensaments i enclaustrar-los en cel·les, on cadascun/a defense la seua “independència”, pel que fa a cadascun dels altres/as. D’aquesta manera, els que arriben a fi de mes, no s’interessen pels quals no arriben, perquè guanyen sous de pobres; i els que no arriben a fi de mes, no s’interessen pels aturats que almoinen una borsa de menjar, i a aquests, no els interessen els captaires sense sostre…i així successivament. Els homes assalariats es conformen, perquè encara cobren més que les dones, i aquestes, reivindiquen guanyar la mateixa misèria que ells: en una societat de salve’s qui puga!, no se salva ningú, excepte els de sempre. A més, la individualització unilateral crea l’acte culpa, per al qual no ”prospera,” assignada pels ditàs de la societat global. Ja està bé de passar-nos per la trompa als supermilionaris, que han incrementat el seu patrimoni, mentre les bombes segueixen assassinant a dones, xiquets i ancians/as, a Síria, Afganistan o Iemen!
El problema principal és que no hi ha polítics capaços de fer funcionar adequadament la maquinària política, aqueixa gran ciència, que de ser ben conduïda i gestionada, al servei de les necessitats de les majories socials, resoldria el nostre futur immediat, començant pel present: Però açò – de moment-, sembla entrar dins de la política ficció.
Estic d’acord que una revolució integradora de tots els estaments socials no s’improvisa, es gesta en les consciències humanes a poc a poc, fins que germina la determinació indefugible, que hem de ser les majories d’aquest món globalitzat, les que hem d’engegar-nos per a decidir la nostra destinació.
