El Getafe frena al Levante

Si es tractava d’enviar missatges diàfans i directes, en eixa lluita psicològica per desentranyar qui anava a ostentar la vara de comandament d’una confrontació superlativa, el Getafe no va tardar a l’excés a mostrar el seu pensament. I les seues intencions. La seua posada en acció sobre el verd va ser sideral i vertiginosa, com si tractara d’intimidar a un adversari que li trau diversos caps en l’univers de la classificació en la categoria de Plata. Si el repte més immediat, una vegada la pilota va començar a rodar per la prada del Coliseum Alfonso Pérez, era demostrar amb fets el tipus de partit al qual s’anava a enfrontar l’esquadra que prepara Muñiz, Molina es va convertir en una espècie de banderer. O potser en un paradigma de tot allò que estava per succeir. L’atacant va esmorteir l’esfèric amb elegància, va trepitjar l’àrea llevantinista i va decidir desafiar a Raúl. El porter va mostrar elasticitat i reflexos per a buidar el cuir. Era el minut tres del xoc. I va ser tot un presagi; les seues botes van desprendre verí durant la resta de la vesprada i Raúl acapararia protagonisme.

Hi ha jugades que són arquetípiques. No va ser un simple advertiment, va ser una intimidació en tota regla que va tractar d’erosionar el cor dels futbolistes granotes. Molina va conjugar amb el gol en la següent aparició que va capitalitzar pels voltants de la meta defensada pel porter basc. El Getafe va ser meridià en el seu plantejament i afilat a l’hora de presentar el perfil de trobada que pretenia desenvolupar davant el líder indiscutible de LaLiga 1|2|3. El partit es preveia fascinant per l’embolcall. La trama indicava que hi havia emocions, intensitat i una dosi real de drama per a una esquadra, el Getafe, obligada a sotmetre al seu oponent. Sobre el verd creuaven les seues destinacions dos caps de cartell de la categoria de Plata. En condicions normals, quan resten deu batalles per al tancament de la Lliga, podia preveure’s el típic partit entre iguals amb capacitat per a generar interrogants en el marc de la classificació en funció del detentor del triomf. No és el cas. El fet permet abordar la consistència del Levante de López Muñiz del temps més present. La seua trajectòria, immaculada, li autoritza a incórrer en l’error.

El gol de Molina va omplir de turbulències el xoc. De sobte, el Levante va sentir que estava embolicat en una emboscada. Va haver d’assumir la duresa de la cita davant un contrincant amb recursos i bons futbolistes. El Levante va apel·lar l’honor per a no caure pres de la resignació. És un distintiu que li caracteritza durant l’exercici en recorregut El grup mai s’esvaeix, però el partit, encara en la claredat, establia un dilema que demandava solucions repletes de complexitat, principalment perquè l’equip es va instal·lar en una espècie de sinuosa muntanya russa. Va decidir que calia escurçar la distància geogràfica que li allunyava de la porteria d’Alberto, però no podia aventurar-se sobre l’arc local i perdre rigor defensiu. Era una màxima que el Getafe es va encarregar de recordar cada vegada que voltava l’àrea de Raúl. Les seues transicions eren tan letals com mortíferes. Molina va advertir de la perillositat de l’esquadra madrilenya.

Les cartes estaven alçades en aqueix instant de l’enfrontament. El Getafe feia dos passos cap arrere per a apel·lar al vertigen i projectar-se fins a l’espai contrari del camp. Té velocitat pels costats i pólvora en l’eix de l’atac. I se sent protegit en aqueix tipus de duels. Les seues virtuts conjuguen amb aqueix paisatge. La pilota era per al Levante, però cada vegada que el Getafe creuava la línia de mitjans generava una sensació de temor en les hosts blaugrana. La inquietud era una constant. I els presagis no van millorar després de la diana de Portillo encara en els minuts finals del primer acte. Abans Roger havia caçat una pilota perduda per a ajusticiar a Alberto. No obstant això, l’àrbitre va decidir invalidar el llançament davant la mirada perduda del Pistoler. El pas pels vestuaris no va suposar una variació dràstica en l’evolució de l’enfrontament. Muñiz va agitar la banqueta amb l’aparició de Casadesús. Un gol podia mutar el decorat, però l’anhelada diana que va fregar Verza, Casadesús i fins i tot Roger no va arribar a concretar-se.

CatalàEspañol