Carbonell, aquell portaveu mut que ha fet més soroll per a eixir que en eixa etapa en la qual havia de donar veu a la formació.
Ahir paper en mà Carbonell va fer la seua última pataleta, va presentar una dimissió que ocultava la ràbia d’un treball sense fer i d’una marxa amb carta publicada en internet al més pur estil de “terra cremada”.
Carbonell feia lliurament per registre d’entrada d’una dimissió al·legant motius laborals, l’1 de juliol es reincorporava al centre concertat de La Salle, on segons la seua carta, li han fet el goig de prendre’s un parell d’excedències per a exercir funcions polítiques.
Però ara havia de tenir clar on havia de caminar realment, més d’una frase li haurà arribat a les seues oïdes que “els seus” no li havien salvat la línia de Batxillerat. Encara que pensant-ho bé, pitjor haguera sigut que algú haguera pensat que per treballar en La Salle el portaveu del Bloc Nacionalista Valencià haguera pogut exercir alguna pressió sobre el seu company de files Vicent Marzà. Les coses com són, d’eixes polítiques s’acusen a altres partits.
Respecte a incompatibilitats que fa menció Carbonell “Mai de la vida no m’haguera pensat que, després de més de vint-i-cinc anys de militància nacionalista […] esdevingués incompatible amb el meu lloc de treball de professor de valencià en una escola concertada.”, com exdocent de La Salle a L’Alcora, puc gaudir de dir que hi ha també càrrecs polítics que no deixen de compatibilitzar el seu treball com a regidor amb el de professor, i vaja per on que també són de Compromís. El que no estic tan segur és que la direcció del centre els tracte amb el mateix afecte que Carbonell tan feliçment manifesta dels seus superiors a l’escola. Però, malgrat les pressions, segueixen al tall al ritme de “que bon vassall si hi haguera bon senyor”. Pot ser que tant en política com en docència miren més pel ciutadà i l’alumne que per tota l’organització que es mou per damunt seu. A açò sempre se li ha anomenat no perdre el Nord.
No m’equivocaré molt si el visitador provincial del districte València-Palma de La Salle no ha fet ja una suggeridora oferta a l’exdirigent del Bloc. Ben vist a voltes és millor ser cap de ratolí que cua de lleó. En aquest cas, només espere que la carta publicada per Carbonell no fóra el preu a pagar, que en alguns paràgrafs sembla escrita per María José Catalá.
En la meua experiència personal he de reconèixer que no guarde les meues millors paraules per a La Salle i el seu organigrama directiu. Però usar una dimissió per a eixir a l’estil de “terra cremada” em sembla una cosa prou desconcertant: quan un treballa al servei d’un partit, ja siga el Bloc en aquest cas com en qualsevol altre tracta de fer el seu treball i si hi ha punts que no li agrada es que o bé valora els detalls per damunt de les idees generals o bé no sabia ben bé on es clavava. Per a eixir com ho ha fet Carbonell, o bé ha eixit molt dolgut perquè no era el que esperava o es marxa defraudat de no aconseguir el lloc al qual aspirava. Quan es decideix eixir de la política, es procura d’una forma més consensuada, pel bé del treball fet, per tal que ningú aprofite l’eixida per a per un atac polític. Una retirada així deixa un buit, però no la necessitat de ser substituït.
En qualsevol cas, Carbonell va escollir la forma indigna d’abandonar la política.
