Recorde que fa unes dies es va fer viral un vídeo per les xarxes i, immediatament després, pels telediaris i diaris de tot el país, diria que de més enllà de les nostres fronteres polítiques. Em vull referir al vídeo en el que es veia a un cretí increpar a un jove homosexual a Barcelona, dins d’una franquícia de restaurants, pel simple fet d’anar vestit com anava.
Veient el vídeo complet, observem el punt clau de la història, que es, sense dubte quan aquell li diu en relació a la roba que du “pero contrólate, que esto es un sitio público”, a la qual cosa el noi respon diet-li, “contrólate tú”, i l’altre continua “pero que yo visto bien”, i finalitza el noi de forma molt contundent i irritant cap a l’increpant: “eso lo dirás tú”. Aquest final, per a mi, és possiblement el moment on culmina la discòrdia comunicativa de tots dos, tenint com a conseqüència les intolerables amenaces cap a la seua orientació sexual.
Una de les coses que aprenem els meus alumnes de la UJi i jo cada curs és la idea de la imatge dels conceptes. Cada concepte ens l’imaginem d’una determinada forma en la nostra ment. Açò ens du a pensar que el moment lingüístic que fa impossible la comunicació és quan la imatge, és a dir, la referència de la cosa, difereix respecte a la dels altres parlants; quan no és compartida. En síntesi, quan per a un el fet de vestir bé és una cosa difrent a la de l’altre. I ahí ve l’arrel del problema: aquesta ja no és una qüestió lingüística, és una qüestió cultural.
Açò que acabem de contar és el gran repte que tenim les societats contemporànies, multi/inter-culturals, plurals, obertes i tolerants. En les noves societats les manifestacions materials de la cultura -roba, eines, etc- no poden arribar a acords tancats i referencialment segurs. Hi ha multitud d’opcions vàlides i entre aquestes cal triar, cadascú, aquella amb la que considere que pot construir millor la seua vida d’acord amb els seus principis morals, identitaris i, per suposat, de gust. És ací quan apareixen les comunitats integrades: les tribus urbanes, que ens diferencien dins d’una mateixa societat. Això sí, mai aquests gustos poden ser motiu per caure en eixa moralina agossarada, eixe neofeixisime masclsita i homòfob de voler imposar el gust a tot arreu.
David Luís López és Professor Associat de la Universitat Jaume I
