Són noms de gent real, més enllà del nom genèric a les xarxes socials com a “un periodista assassinat al consolat saudita”, “una activista LGTB es suïcida” o “tirotejat a sa casa un investigador iraquià”; això si tenim la sort de que estes notícies surten als mitjans. Ben bé podem dir que son símptomes d’una greu malaltia.
Jamal Khashoggi, va ser un cas molt més mediàtic, no només per les circumstàncies tràgiques del seu assassinat. Sinó perquè suposem que el que passa a l’Aràbia Saudita si ens afecta, al cap i a la fi, aquell és un país que ens compra armes, equips de futbol i són molt amics de la monarquia espanyola.
Sara Hejazi, en canvi, es va arreplegar com un cas pràcticament de mort natural d’una dona egípcia lesbiana que es va refugiar a Canadà i que després es va llevar la vida víctima dels records d’assetjament, de la detenció i de les ferides físiques i psicològiques de la tortura.
Husham Alhashimi ha sigut el següent en esta fosca llista que per desgràcia sembla que no es detindrà ací. L’investigador expert en terrorisme i extremisme va rebre quatre trets al cap a la porta de casa seua .
Estos casos han tingut certa difusió als periòdics de tot el món, però cada dia a l’Orient Pròxim (i altres bandes del planeta) hi són milers i milers de persones que com Khashoggi, Hejazi i Alhashimi lluiten cadascú per la seva versió de la llibertat: la d’expressió, la d’estimar i la de conèixer una vida sense violència. I tots tres van ser assassinats pel mateix, suposaven una amenàça a eixa concepció en blanc i negre de l’Orient Pròxim (i del món).
Des de el que anomenem “Occident”, només tenim dos coses a fer per servir de suport veritable. Auditar el que fan vers la regió els nostres governs, i sobretot, recolzar a estes lluitadores i lluitadors en la mesura que puguem, encara que només siga memoritzant els seus noms; Jamal, Sara i Husham.
Rami Zahrawi Haj-Younes.
