No fa gaire celebràrem l’any nou xinés a València, una tradició que hem fet, afortunadament, nostra. I fa uns dies hem commemorat la mort d’en Jaume I, fundador del Regne de València i comunament diem, pare del poble valencià. Potser sembla que no hi ha una relació entre ambdues celebracions, però de debò que hi ha.
De fet, la relació entre valencians i xinesos és més llarga del que recordem i ens a modelat com a poble. Tant que el que ara identifiquem com a pròpiament valencià no seria possible sense l’agermanament amb este poble de l’Extrem Orient. Si bé Jaume I va fundar el regne, moltes de les nostres senyes d’identitat materials venen directament de la Xina, per veure-ho no cal més que donar una ullada als nostres pobles, festes, horta i cuina.
Parle de la taronja i els cítrics, la indústria tèxtil que es va fer fort amb el port de València dins el recorregut de la Ruta de la Seda, la ceràmica castellonenca, l’arròs, i la pólvora… A més que cada vegada més persones que van néixer a la Xina són ara valencians de soca que van vindre de lluny, veïns i veïnes, companys i companyes i amics amigues nostres que enriqueixen dia rere dia el nostre país.
Però, tot això es queda només en folklore, estereotips i bones paraules de diplomàtic complaent si no demostrem també què hem aportat nosaltres a la suposada simbiosi sino-valenciana. Sembla que només hem agafat el que ens agrada de la Xina i hem oblidat tot allò que ens sembla llunyà.
De la mateixa forma que el xiquet sirià, Aylan Kurdi, ens va colpir (entre d’altres coses perquè va passar a la “nostra” mediterrània i era caucàsic), no s’ha reaccionat igual amb els cossos dels que s’enfonsen a la mar i tenen la pell negra.
Imagineu-vos si a més a més, s’estigueren produint encara més lluny, a la Xina, contra una població musulmana (el poble uigur de la regió de Xinjian), i sense testimoni gràfic. Imagineu violacions de drets humans (d’una forma que ja hem conegut) en camps de concentració, on separen a les famílies, on esterilitzen les dones, on s’obliga a parlar una determinada llengua, on els fills es veuen privats de la seua mare fins que no la reconeguen. Imagineu, que a banda de tot això, es fera amb una base racista, religiosa i ètnica. Això ja va passar a l’Europa i està passant a la Xina, amb la diferència que sabem el que succeeix i que encara podem fer quelcom per evitar la catàstrofe.
Som a temps de frenar-ho. Com? Com sempre, escoltant i actuant dintre de les nostres possibilitats, de vegades no fer-se l’invident ja és suficient per a complir el testament del vint de juliol: “Ameu i protegiu totes les persones i el poble… Feu regnar la justícia i vetleu perquè els grans no oprimisquen els menuts”, Jaume I, (tinga el poble els ulls i la pell coms els tinguen).
Rami Zahrawi Haj-Younes.
