La pandèmia causada pel coronavirus, COVID-19, ha aconseguit un fet impensable fa tan sols quinze dies: ha esborrat de l’actualitat la pràctica totalitat dels que estaven sent els temes estrella a tots els mitjans de comunicació, tant als de dretes com als d’esquerres, tant als més seriosos com als més “grocs” i sensacionalistes.
Heu sentit aquests dies parlar del “procés”?
Sabeu notícies de Veneçuela? La de Guaidó o la de Maduro, tant em fa…
Encara hi ha incendis a Austràlia?
Què està passant a Líbia, Síria o Iemen?
Continua el desglaç a l’Antàrtida i a l’Àrtic?
Hi ha quelcom més enllà del coronavirus???
Estem immersos en una distopia, sense accent gràfic, o en una distòpia, amb accent gràfic, em valen les dues. La primera, és l’antònim d’utopia, en definició de diccionari: “Lloc o estat imaginari on tot és oposat a una situació ideal com la que planteja una utopia” (camp temàtic de les ciències socials). La segona, fa referència a quelcom anòmal, en definició de diccionari: “Posició anòmala d’un òrgan, d’una part del cos” (camp temàtic de les ciències de la salut).
No us passa aquests dies, quan desperteu pel matí, que penseu que potser tot ha estat un malson? A mi sí, em passa cada dia… “Pero cuando desperté el dinosaurio todavía estaba allí” (amb el permís d’Augusto Monterroso), no, no era un malson, seguim confinats, aplaudint i fent cassolades des dels balcons, en un exercici de solidaritat gairebé còsmica, i al mateix temps quan anem pel carrer fugim de la gent, tots ens mirem amb recel. Aquesta situació treu el millor i el pitjor de totes i cadascuna de les persones. Trist, molt trist, però penso que hi ha un petit espai per a l’esperança, potser aprenem alguna cosa al remat, ens fem una mica més humils, ens adonem que no som res (o ben poca cosa) i que tot és fugisser.
Estic convençut que ens hem d’acostumar a viure amb aquest risc, sí, no ho dic de broma, no soc un expert, però ningú no pot garantir que el coronavirus no esdevé una mena de nova grip que ens visita cada tardor, amb una nova soca mutant, i va cobrant-se vides, a onades… Estem fent malbé el planeta, el medi, i acabarem pagant les conseqüències.
Em ve ara al cap un avís que l’any passat va fer l’Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units, diu que el desglaç del permagel (permafrost), el sòl que fins ara estava permanent congelat, alliberarà gasos d’efecte hivernacle: “suposa alliberar a l’atmosfera el metà i el carboni retingut en aquest sòl, procés que fa que augmenti l’escalfament global. Alhora, la pèrdua de gel redueix també l’efecte albedo, és a dir, redueix la quantitat de llum del sol que rebota al gel i augmenta (encara més) la calor acumulada a la superfície terrestre”. Però, encara pitjor, segons altres científics també pot alliberar microorganismes, congelats durant segles, i davant els quals estaríem totalment indefensos.
“Conviure amb el risc”, sèrie de TV3 de fa ja un quants anys, presentada per Tomàs Molina, em temo que de sèrie televisiva va a convertir-se amb part del dia a dia per a tota la humanitat.
Jordi Tàrrega i Sangüesa
Membre de Compromís per Castelló
