Passeig pels plànols inclinats playeros d’un litoral mediterrani. L’horitzó humit i indeterminat alça l’ampli angle del cel, d’un blau elèctric. El mar està en una calma estranya, azoica, com un taüt d’aigua conservada en sal, on reposen nombroses il·lusions mortes, milers de cors amb els escuradents trencats; éssers humans que van intentar fugir de l’horror de les guerres, de la fam i la set, de les violacions i les tortures, a la recerca de terres llunyanes més amables, pròsperes i solidàries. Estic fart d’aquestes platges silencioses, que no criden ni em murmuren amb prou faenes gens, Jo crit contra l’horitzó i solament buit em retorna.
Mai en qualsevol guerra de la història present o passada, van ser culpables les gents humils, que l’única cosa que van fer va ser treballar com a esclaus, en temps de pau, i fugir com a fugitius dels seus propis països, en temps de “pactades” conteses, lliurades totes, per interessos econòmics milionaris a “conquistar”.
Els perpetus i intangibles senyors de la guerra, amos absoluts de la “selecció” contra natura de l’espècie humana; els que sempre romanen i mai moren, els immortals dels feus, dels països, de les nacions, dels estats, els que sembren la zitzània en els pobles per a crear monstres dictadors, són els mateixos, les mans invisibles dels quals modelen, alliçonen i manipulen a polítics/as donant-los entenimentada com a volubles ninots, perquè es moguen com a somnàmbuls sota el vudú del poder.
Ja va sent hora d’actuar com més prompte millor en els països en guerra, deixem els negocis a un costat i parem les guerres: diplomàtics, ciutadans/as, exèrcits, tots a l’una. Europa, Estats Units, països del nord d’Àfrica, organitzacions humanitàries… PAREM LES GUERRES, perquè sí que es pot, si tots volem. Treballem en la mateixa adreça, denunciem una vegada i una altra els bombardejos, els atemptats, els genocidis… que les veus es tornen robustes, ronques, afòniques –no pel futbol-, i rebenten els timpans d’aqueixos nuvolots grossos i negres, culpables, no sols de les nostres possessions materials precàries, sinó també de les nostres consciències: JA BASTA!
Tenim entre tots/as per a pactar una eixida democràtica autèntica entre totes les parts, o obligant a pactar, en nom dels habitants sobirans dels seus territoris en guerra, i sense menyscapte de les seues riqueses autòctones i minerals, amb la tutela internacional permanent, fins a aconseguir l’estabilitat i autonomia total dels ciutadans/as, sobre els mitjans materials i culturals dels seus respectius pobles.
M’agradaria algun dia, proper, passejant de nou per les platges llevantines – més inclinades encara i tocant el passeig marítim-, trobar-me amb un vell turista sirià i donar-li la mà. I que em diguera en un ferit castellà: “Vau arribar alguna cosa vesprada, però a temps que el foc no s’estenguera per tot el món”. “Si amic –li diria-, pensem que tots/as som ciutadans/as del món, qualsevol injustícia ens afecta per igual, perquè les injustícies, i més, les bel·licistes, giren amb aquest fotut pedrot i ens pot, qualsevol dia, tocar a qualsevol.”
