«Ser del Castelló és sentir-te part d’un escut, plorar de tristesa i d’alegria, i estar baix i als cinc minuts dalt. Des de sempre i per sempre amb tu fins al final». Aquestes paraules són d’Arantza Galvan, l’ànima de l’Agrupació de Penyes Albinegres, una dona que viu l’afició pel Castelló com un fet central de la seua vida, apresa en família, com una fe compartida.
Ser albinegre representa patir pel resultat de l’equip, bé que ho sabem, però també cantar, cridar i riure. En el món del futbol global ser aficionat del Club Esportiu Castelló és una forma més de resistència a la globalització impersonal que ens envolta en el món de cada dia. Som del Castelló perquè ens sabem arrelats a una terra, i perquè ens imaginem que hi ha un club que ens representa, amb els nostres defectes i les nostres virtuts. Per això pensem que els nostres jugadors són únics, i són els millors per al nostre equip. El gol in extremis de David Cubillas, en un partit complicat d’eliminatòria, és un exemple d’eixe futbol de fe i d’esforç que tant agrada a l’afició castellonenca. Sabem que si el Castelló juga bé, amb el seu futbol alegre i constructiu, normalment guanyarà.
Diumenge, el 26 de juliol, en acabar el partit del Castelló tenies la impressió de somniar. Per això el plor d’Arantza era d’alegria i d’enyorança, per totes les experiències passades, i el merescut ascens a Segona era un premi de totes les agredolces vivències. Encara que el Club Deportivo Castellón siga una empresa, tots i totes sabem que no seria possible sense l’afició.
Ahir molts joves i xiquets, nascuts ací o no, autòctons o fills de pares de fora, van vibrar amb el triomf del Castelló. Per això la lliçó albinegra és que el futbol crea sentiment de comunitat, el futbol crea igualtat, crea germanor entre la gent. A l’estadi Castàlia res no ha sigut mai fàcil, però ací vivim moments d’èpica, no ens rendim, perquè sense esperança no es pot ser albinegre. Per això, en un moment dolç com ara, molts recordem la gent que està en l’altra vida i que no ha pogut gaudir de l’alegria al nostre costat, ara i ací.
Ací tots els futbolistes són benvinguts, però molts valorem especialment la relació amb les nostres comarques castellonenques. Perquè per a molta gent, com Arantza Galván, el Castelló té sentit perquè representa la nostra terra d’origen.
Per això, per citar només alguns jugadors de la història, a Castelló han sigut ídols els porters Toni Pérez, de Nules; Ramon Nebot, de Vila-real; el migcampista Toni Santolària, de Ribesalbes; Planelles i Ximet, de Borriana; Tonín, d’Almassora; Robert Fernández, de Betxí; Enric Saura, d’Onda; Àngel “Pichi” Alonso, de Benicarló; els castellonencs Guillén, Selma, Babiloni, Ferrer, Causanilles i Xavi Valls, o la gent que s’ha aveïnat a Castelló, i ha passat a formar part de la nostra comunitat social, com Bernabé Sáez, Basilio Nieto i Vicent Pizà, de València; o el defensa lliure Luis Cela, nascut a Zamora, o el golejador Manolo Clares, madrileny d’origen.
Per això les llàgrimes d’emoció d’Arantza Galvan, per la vivència del moment, pel patiment viscut, pel record de familiars que ja no estan al nostre costat és tan sincera i tan sentida. I aquells sentiments tan purs els va expressar Arantza després de coordinar la trobada de l’agrupació, d’organitzar-ho tot, diligent i responsable. Per a la gent del Castelló viure eixes alegries en representen l’essència. Arantza, una aficionada exemplar, ens dona a tots una lliçó cada temporada d’experiències albinegres.
