viernes, 29 marzo 2024

Información y noticias de la provincia de Valencia

La rebaixa de l’esforç educatiu en el pandèmia

El passat 30 de setembre, es publicava en el Butlletí Oficial de l'Estat un nou Decret llei sobre Educació.

En un dels seus articles més controvertits es “rebaixava” substancialment els criteris per a la titulació en Secundària i Batxillerat obviant la neteja en l’expedient per a la promoció de curs. Esta nova mesura va d’acord amb les línies que en matèria educativa ha imposat el govern des que va arribar a la Moncloa: la laxitud i la desconsideració amb l’esforç acadèmic.
El procés d’aprenentatge humà ha de basar-se en l’experiència. Deia un gran filòsof com Aristòtil que “som el que fem repetidament. L’excel·lència, llavors, no és un acte, és un hàbit”. En les seues intervencions, el polifacètic filòsof grec, aprofundia en el que és un fet inequívoc que ha fet prosperar a la humanitat en el seu procés elemental d’aprenentatge: l’experimentació, l’error i la superació del mateix a base de repetició i millora. L’exigència, la cultura de l’esforç, la satisfacció d’utilitzar les capacitats per a aconseguir la meta no poden desaparèixer sinó més aviat reforçar-se. La no promoció no és un acte punitiu, és una nova oportunitat d’adquirir continguts no assentats i un escaló necessari per a assegurar un avanç lineal cap a la meta.
Totes estes mesures que no poden allunyar-se mai de l’educació, han de vindre acompanyades d’unes altres que implementen d’una vegada la qualitat educativa en este país. El gran error pedagògic a les nostres escoles està a continuar tractant a tots els alumnes per igual quan som persones intrínsecament diferents. En altres articles he fet referència a l’il·lustre pedagog Víctor García-Hoz que deia que “l’educació ha de ser integral i personalitzada” i per a això es necessiten mitjans, principalment una ràtio reduïda i una adequada formació del professorat. Ara ens trobem amb centres i aules concebuts per a un determinat nombre d’alumnes que desborden els espais superant i molt les ràtios i cosa que és més preocupant, manca de recursos humans davant l’augment exponencial d’alumnes amb necessitats educatives especials i característiques que requereixen atenció individualitzada. Fa molt temps que els centres reclamen augment de plantilles i més recursos davant la impossibilitat d’oferir una atenció mínima de qualitat, unes baixes que tarden setmanes a cobrir-se, uns mitjans digitals molt primaris i unes plataformes de comunicació amb l’alumnat i les famílies més eficients. Per això enrojola observar com ara, a causa de la pandèmia, es destinen, només a la Comunitat Valenciana, 207 milions d’euros a l’educació amb una contractació de 4.500 professors, un pla de digitalització de 33 milions i 29 mil tauletes per als alumnes dels centres educatius valencians. I un es pregunta: fan falta crisis sanitàries per a invertir en educació? Per què abans no es van augmentar les plantilles i es va invertir tant d’esforç si ara es pot fer?
Fa molts lustres que la Comunitat Educativa ve reclamant als nostres polítics un gran pacte educatiu nacional. Les quasi desena de lleis educatives aprovades en la democràcia només han sigut armes llancívoles amb rerefons ideològic entre formacions polítiques. Mai s’ha aconseguit configurar una taula nacional per l’educació composta per vertaders professionals que facen una llei educativa definitiva. En esta matèria, Espanya necessita lleis estables, que treballen les competències, que contemplen la individualitat i que valoren l’esforç acadèmic de l’alumnat. Només així millorarem la qualitat educativa al nostre país.

CARLOS SAN JOSÉ ALONSO

Licenciado Filología y Maestro de Primaria

Últimas noticias

Contenido relacionado