Cada dia, quan vaig a la condícia al matí, em trobe amb la mateixa panerola que vaig matar ahir, a la mateixa hora i amb la mateixa grandària, el mateix to de color i en el mateix lloc espacial del pis de ceràmica verdosa. Una vegada i una altra es repeteix la mateixa operació diària. La panderola pareix reencarnar-se totes les matineres albades, dia rere dia. És llavors quan m’acorde del celebrat rossinyol de Keats. Encara que el meu, en realitat, és bastant menys bucòlic.
Em pregunte si l’espècie humana tindrà un final feliç o catastròfic, si persisteix prevalent el benefici d’uns pocs, enfront de la supervivència dels éssers humans en general. Fins ara, el contacte amb la naturalesa ha perviscut durant més de tres milions d’anys, el color verd, és un element imprescindible que discorre per l’alambí del nostre codi genètic, sense el qual ens tornaríem bojos. Per què les ciutats necessiten els arbres, els parcs i jardins? No solament per contrarestar la contaminació, es tracta també, que necessitem aquest paisatge ancestral per no tornar-nos bojos/as.
Arribats aquest punt, podríem dilucidar el greu problema de la falta de treball en els jóvens i parats de llarga duració i en les migracions humanes que fugen de zones de conflictes i dictadures, que no volen solucionar aquells que els correspon solucionar-ho, perquè són els que trauen desmesurats beneficis, i com això no ocorrerà, i ja em fan mal les entranyes de denunciar-ho una vegada i una altra, veient com l’eco se suïcida en el no-res. Caldrà “inventar” altres formes de supervivència i suport mutu entra les persones, que pretenguen defensar la supervivència humana per sobre dels seus egoismes i individualitats, que no fan, sinó empitjorar les relacions de pau entre cervells que pensen. I una de les solucions entre moltes altres, que no és nou, sinó recurrent, és la de poblar els aldees en nuclis rurals buits d’habitants, o amb gent major. Es tracta de tornar a l’origen, però amb la tecnologia suficient i NETA, amb la finalitat de despertar aquests llocs privilegiats en naturalesa, terres de cultiu i abundant aigua. Els joves, els jubilats, els immigrants, podrien tenir una oportunitat singular, per posar a prova, com deu ser el futur que ha de dissenyar la nova i jove humanitat present i futura. Recuperar eixes aldees per a l’esdevindre social, que ja està ací: Energia solar, eòlica, hidroelèctrica, bicicletes, vehicles elèctrics, agricultura biològica, fàbriques en cooperativa, per a un desenvolupament sostenible. Els fills/as naixerien més sans i es recuperaria la salut perduda a les ciutats contaminades i en les menjades escombraries. S’aniria frenant el canvi climàtic i recuperaríem les platges. Aquest senzill projecte, animaria a desenvolupar-ho en la resta de països i en el nostre propi. No podem esperar més, el canvi climàtic, desgel dels pols a passos engegantits i inundacions assolant les ciutats ubicades en les costes en tot el món. L’actual estat del treball ha de canviar: el més revolucionari és el que pensa la majoria de la gent senzilla.
