La vil matèria

L'Article d'Opinió d'Antonio Zapata Pérez ens diu que estem condemnats pel nerviós àtom

Qui diria que estem morts, que el llit és un taüt on ressuscitem cada dia. Serà el temps que bufa i ens torna a despertar per aquesta infame matèria que és la vida. Qui diria que vindran hores forenses i una gran pedra acabarà amb l’espècie més envanida de la naturalesa. Qui diria que avui és diumenge i que en els bars suen les cartes les seues samarretes de drap, i l’alcohol transita entre sardines rostides amb tori i cesi en les seues escates … Qui diria que les pupil·les negres de la nit, no coneix el color de les plantes, encara que porte monocle.

Baules invisibles transporten a la gent al treball, el porro i les pastilles en les butxaques, per a poder omplir el buit de la jornada. Un tolit baralla amb la gravetat i l’almoina, boutiques i arnes acudeixen a les seues aixelles, intenta agarrar-se al fum del tabac que passa, però ensopega amb un gos oscat que caça papallones cegues. Vindrà la tercera ona i no ens banyarem, encara que pagarem l’aigua.

PublicitatAVL

Va morir Stephen Hawking, però no la informació sobre els forats negres incrustada en la seua estructura atòmica neuronal, i aquesta és eterna, per molt que s’expandisca l’univers. Al final tot es redueix a informació, solament informació volguts espies, informació expandint-se indefinidament per a ningú. I no naix matèria nova, ací en el cosmos, ens apanyem amb la vella, aquestes mans pertanyen a un estel moribund que va esclatar fa 8000 milions d’anys. Amb nosaltres/as, la matèria, usat milió de vegades, ha arribat a tenir consciència de si mateixa.

Tinc un amic que es diu Jaume, que està cinc anys en atur, i en comptes de demanar treball precari, arrossegant-se com un cuc per fàbriques i comerços, es dedica a escriure històries truculentes com la vida mateixa: drogues, alcohol, violacions, tràfic de blanques , corrupcions polítiques… però encara es queda curt, té por d’espantar el lector, com si el lector o lectora, a hores d’ara, s’espantara per alguna cosa, després de visionar els telenotícies. Avance Jaume, ho fas molt bé, pótalo tot, fill, pótalo tot, no donaràs proveïment, existeix material suficient per a omplir diverses gerres de bilis!

La pedra és massa de revolució en la seua unitat més simple, en la seua unitat més complicada és una bomba de neutrons o d’antimatèria. Els exèrcits ja no saben el que manipulen, després de manipular-los a ells. Les armes no saben del ben ni del mal, el trist és que els qui les utilitzen tampoc. El cervell és un atuell que s’omple amb paraules, sense importar-li el sabor que tinguen, si estan sanes o malaltes: paraules, que a força de repetir-les semblen fins a sonar bé. És un misteri, el dels caps bojos, potser falta una mica o bastant epicureisme, reciclar tot el dolent que hi ha en nosaltres/as i convertir-ho a plaure diari, amb els nostres semblants: junts, no serem capaços de canviar el sentit de les paraules?

Rovira