Qui diria que estem morts, que el llit és un taüt on ressuscitem cada dia. Serà el temps que bufa i ens torna a despertar per aquesta infame matèria que és la vida. Qui diria que vindran hores forenses i una gran pedra acabarà amb l’espècie més envanida de la naturalesa. Qui diria que avui és diumenge i que en els bars suen les cartes les seues samarretes de drap, i l’alcohol transita entre sardines rostides amb tori i cesi en les seues escates … Qui diria que les pupil·les negres de la nit, no coneix el color de les plantes, encara que porte monocle.
Baules invisibles transporten a la gent al treball, el porro i les pastilles en les butxaques, per a poder omplir el buit de la jornada. Un tolit baralla amb la gravetat i l’almoina, boutiques i arnes acudeixen a les seues aixelles, intenta agarrar-se al fum del tabac que passa, però ensopega amb un gos oscat que caça papallones cegues. Vindrà la tercera ona i no ens banyarem, encara que pagarem l’aigua.
Va morir Stephen Hawking, però no la informació sobre els forats negres incrustada en la seua estructura atòmica neuronal, i aquesta és eterna, per molt que s’expandisca l’univers. Al final tot es redueix a informació, solament informació volguts espies, informació expandint-se indefinidament per a ningú. I no naix matèria nova, ací en el cosmos, ens apanyem amb la vella, aquestes mans pertanyen a un estel moribund que va esclatar fa 8000 milions d’anys. Amb nosaltres/as, la matèria, usat milió de vegades, ha arribat a tenir consciència de si mateixa.
Tinc un amic que es diu Jaume, que està cinc anys en atur, i en comptes de demanar treball precari, arrossegant-se com un cuc per fàbriques i comerços, es dedica a escriure històries truculentes com la vida mateixa: drogues, alcohol, violacions, tràfic de blanques , corrupcions polítiques… però encara es queda curt, té por d’espantar el lector, com si el lector o lectora, a hores d’ara, s’espantara per alguna cosa, després de visionar els telenotícies. Avance Jaume, ho fas molt bé, pótalo tot, fill, pótalo tot, no donaràs proveïment, existeix material suficient per a omplir diverses gerres de bilis!
La pedra és massa de revolució en la seua unitat més simple, en la seua unitat més complicada és una bomba de neutrons o d’antimatèria. Els exèrcits ja no saben el que manipulen, després de manipular-los a ells. Les armes no saben del ben ni del mal, el trist és que els qui les utilitzen tampoc. El cervell és un atuell que s’omple amb paraules, sense importar-li el sabor que tinguen, si estan sanes o malaltes: paraules, que a força de repetir-les semblen fins a sonar bé. És un misteri, el dels caps bojos, potser falta una mica o bastant epicureisme, reciclar tot el dolent que hi ha en nosaltres/as i convertir-ho a plaure diari, amb els nostres semblants: junts, no serem capaços de canviar el sentit de les paraules?
