Si l’aigua no existís al nostre planeta, la vida en tota la seua diversitat, tal com la coneixem, no existiria. Diuen els experts, que van ser grans estels i asteroides de gel, els que van portar el preuat líquid a la nostra llar flotant durant més de 4000 milions d’anys. Uns altres en canvi afirmen, que l’aigua va sorgir de l’interior de la Terra, barrejada amb el fum i el foc que vomitaven els nombrosos super volcans, i que van formar la incipient atmosfera de llavors. El sol, aquesta màquina tèrmica, neta i inesgotable, va ser filtrant l’H-2-O, conformant els núvols, les pluges i els rius, que van desembocar en grans depressions terrestres, convertint-se en oceans, mars i grans llacs.
El cas és que la vida va sorgir en contacte amb l’aigua, no en va el 80% estem composts de líquids, després no podem passar sense esse or incolor que aplaca nostra sigueu i fa germinar l’aliment bàsic per a la supervivència de tots els éssers vius del planeta, inclosos nosaltres/as. Al meu em fa l’efecte, que no li donem la importància que requereix, al present i al futur de l’aigua que ens porta.
Jugar amb l’aigua, com a negoci d’uns pocs, no solament és mesquí, sinó criminal, en el sentit de privar-nos d’alguna cosa tan bàsic i imprescindible; i que ha de ser patrimoni de tots. Els núvols no tenen fronteres, els rius tampoc; disposem d’una tecnologia molt avançada, enginyers i tècnics a palades, com per desenvolupar una gran obra d’enginyeria de gots comunicants, on no es puga perdre ni un litre d’aigua en els oceans i mars de la península Ibèrica: Espanya-Portugal. La riquesa que tal projecte- més econòmic que 500 km d’AVE- produiria en els camps de cultiu i en l’estalvi de les factures d’aigua de gairebé TOTS, seria determinant per al creixement fraternal dels nostres pobles.
Es tracta d’alguna cosa tan senzilla i fart sabut, com aprofitar l’aigua sobrant, canalitzar-la, emmagatzemar-la i distribuir-la equitativament allà on faça mancada. Fa milers d’anys ja ho practicaven els nostres antecessors. El canvi climàtic galopant, és una realitat que fa necessari per a la nostra supervivència actuar ara, és el moment, tenim les eines, les persones adequades: què ens frena…?
No podem destruir el futur negant-nos a construir el present; i aquest, pansa per afrontar d’una vegada i per totes, aquesta sequera pertinaç que subjau encara en el fons insolidari d’alguns cervells humans, que no volen perdre els privilegis i la possessió de les nostres vides.
