L’annexió promesa (ja és)

El control israelià ja és sobre el cent per cent del territori de la Palestina històrica.

L’u de juliol se suposava que seria un horitzó més trepitjat sobre les polítiques d’annexió israelianes cap al minvant territori palestí ocupat. Però la jornada va semblar gairebé tranquil·la, amb només un comunicat israelià que deia: “seguim en consultes amb els nostres socis estatunidencs”.

Hi ha qui ho ha celebrat com una victòria de la pressió de la Comunitat Internacional, dels països àrabs aliats dels Estats Units i com a una mostra de mesura del mateix president Donald Trump (de la UE ni en parle perquè va desaparéixer d’este conflicte fa anys). Res més allunyat de la realitat, l’annexió de tot el territori ocupat no començava a principis de juliol, s’ha estat produint des de fa més set dècades i s’ha fonamentat en negociacions desiguals a Madrid i Oslo.

La realitat és que el control israelià ja és sobre el cent per cent del territori de la Palestina històrica, de fet, més enllà: quasi podríem dir que el control arriba fins al cel del Líban i Síria, a més de l’altiplà sirià del Golan on recentment s’ha fundat una colònia amb un nom ben bé suggerent “Ramat Trump” (Alts de Trump).

Esta jugada d’estira-i-amolla sempre ha resultat en grans beneficis per al projecte expansionista israelià, plantegen un escenari molt dolent i després fan com que tiren cap enrere, fent paréixer que han cedit, la Comunitat Internacional es relaxa, es ven la idea que seguim al mateix punt al conflicte.

Mentrestant, l’ocupació es perpetua, la violació de Drets Humans s’agreuja davant la passivitat de la Comunitat Internacional, la normalització de la injustícia avança i es continua criminalitzant a la població més feble que ja porta setanta anys vivint sota un règim de segregació racial, una realitat de “bantustans” ètnics no connectats i amb una justícia militar aplicada a civils. En altres moments de la història recent i a altre continent, li van ficar un nom molt clar, “Apartheid”.

CatalanSpanish