El Dia de Tots Sants és una festa on destaca la tradició de visitar els cementeris on estan soterrats els nostres éssers més volguts. Acudir a les tombes a recordar als nostres difunts portant-los flors, és una celebració que es realitza en tot el territori nacional i el seu origen és religiós. Aquesta efemèride es remunta a mitjan segle IX quan el papa Gregori IV va fer estendre la celebració de l’1 de novembre a tota l’Església Catòlica. Un altre exemple ho podem veure en el llibre de José Zorrilla en la seua obra de “Don Juan Tenorio”, la relació amb la mort es troba en l’acte final que té lloc en la nit de Tots els Sants. A la província d’Alacant com en altres llocs d’Espanya també es peregrina al cementeri per veure la làpida d’aquells que ja no estan entre nosaltres per portar-los flors i obsequis. Tots els municipis alacantins organitzen serveis d’autobusos continuats per a aquestes dates, evitant un seriós problema d’estacionament.
El fossar de la grip
El cementeri de La nostra Senyora del Remei d’Alacant compleix aquest any el seu centenari. L’anterior cementeri, el de Sant Blas, situat a les faldilles del Tossal s’havia quedat petit. La ciutat marinera i hortolana, d’uns seixanta mil habitants, s’expandia cap a la necròpoli, deixant a l’urbs massa a prop, per aquest motiu es va decidir construir l’actual cementeri més allunyat de la població. El responsable de la construcció del cementeri ho va realitzar l’arquitecte Francisco Fajardo Guardiola amb un disseny de quadrícules, carrers paral·lels i petites replacetes. La famosa epidèmia de grip de 1918, que es va portar per davant a quasi 400 alacantins, va fer que s’accelerés les obres que havien començat uns mesos abans, improvisant una fossa comuna. La inauguració oficial del fossar alacantí es va produir el 17 de juliol de 1924, per l’alcalde Miguel Salvador Arcàngel. Com en molts altres cementeris, la guerra civil espanyola va ser objecte d’execucions sobre les parets d’aquestes necròpolis, el d’Alacant no anava a ser una excepció. En el cementeri d’Alacant reposen personatges il·lustres com el poeta Miguel Hernández, el torero Ángel Carratalá i el polític falangista José Antonio Primo de Rivera, que es troba en una fossa comuna al costat de víctimes de la guerra i postguerra.
La necròpoli de la febre groga
Elx compta amb dues necròpolis, una d’elles, amb dos-cents anys d’antiguitat. El Cementeri Vell forma part de l’Itinerari Cultural de la Ruta Europea de Cementeris Significatius. Aquest recinte es va construir en 1811 impulsat per les autoritats sanitàries al fet que estiguessen lluny de les urbs i una Real Cèdula de Carles III, datada el 3 d’abril de 1787, en la qual ordenava la construcció de cementeris ventilats. Anteriorment a la ubicació d’aquest fossar s’enterraven prop de les esglésies com la Basílica de Santa Maria, la de Sant Salvador o la de Sant Joan, així com en les capelles i criptes d’aquests recintes. La febre groga de l’estiu de 1811, en plena guerra contra els francesos, va reduir la població en un quaranta per cent i per tant, la Junta Local Sanitària va decidir traslladar els cadàvers fora de la ciutat. En 1848 es va construir l’ermita que estava proposada tres anys abans i que va ser gràcies a l’aportació de Mariano Roca de Tagores, Marquis de Molins, que va efectuar un generós donatiu de vuit mil reals. En el fossar il·licità reposen destacats personatges com els historiadors Aureliano i Pedro Ibarra, l’arqueòleg Alejandro Ramos, el compositor Alfredo Javaloyes, el geògraf Blas Valero, el capità Ramón Lagier o el pintor Vicente Albarranch. Quant al Cementeri Nou estan soterrats els pintors Sixto Marco i Andreu Castillejos.
Criptes de disseny modernista
El mateix que li va ocórrer al fossar il·licità, Alcoi va construir el primer cementeri ventilat extramurs en l’anomenat Cementeri Vell l’any 1812. Però en 1885, per la proximitat al nucli urbà i a la forta epidèmia de còlera es va habilitar de forma provisional el recinte de l’actual Cementeri Municipal de Cantagallet o de Sant Antoni Abad i per tant es va clausurar l’anterior fossar. Alcoi ha tingut quatre emplaçaments per a soterrar els seus ciutadans, els dos primers eren cementeris parroquials establits durant l’Edat Mitjana, el tercer va ser el projecte del Cementeri Vell per motius d’higiene i finalment, l’actual fossar situat damunt d’una muntanya. L’any 2012, es va incloure en la Ruta Europea de Cementeris alhora que se celebrava el seu bicentenari. Es diu d’aquest cementeri, que és un fidel reflex de la societat industrial alcoiana. El projecte d’aquesta necròpoli ho va realitzar l’enginyer industrial Enrique Vilaplana Juliá, situant-ho en la carretera de la Font Rotja. La concepció modernista amb un disseny semblant al d’una ciutat, amb galeries subterrànies semblants a les catacumbes romanes amb nínxols als costats i ventilades amb il·luminació natural, fan d’aquesta necròpoli una de les més interessants de la Comunitat Valenciana. El Panteó d’Alcoians Il·lustres entre molts altres panteons són dignes de visitar pels seus estils eclèctics, modernistes, racionalistes i avantguardistes. En aquesta vila dels morts descansen personatges il·lustres com l’alcalde assassinat en la revolta obrera de 1873, Agustí Albors o el pintor i escultor Fernando Cabrera Cantó.
El cementeri de la ruta hernandiana
El cementeri del Nostre Pare Jesús d’Oriola, es va construir el 26 d’octubre de 1806, sent bisbe Don Francisco Cebrían Valda i com en altres fossars es va deure el seu trasllat a l’època de Carles III. Els enterraments fins llavors es realitzaven al costat de les esglésies, per més tard desplaçar les sepultures a la nova ubicació. Destaca el panteó del Cabildo Catedralici d’Oriola de 1807, també el panteó neogòtic del Governador de l’illa d’Ilocos (Filipines) de finals del segle XIX; panteó de la casa de Rafal, pertanyent als marquesos de Rafal (Grans d’Espanya). Ens trobem amb tombes d’il·lustres escriptors oriolans, com Ramón Sijé, que forma part de la ruta hernandiana, Adolfo Clavarana, Augusto Pescador i Joaquín Mas Nieves entre altres. El cementeri oriolà ampliarà la seua plantilla a partir del 26 d’octubre fins al 2 de novembre, en quatre treballadors per a aquests dies, en els quals la gent van a veure als seus difunts, d’aquesta manera, la plantilla comptarà amb deu treballadors. A partir del 31 d’octubre fins a l’1 de novembre l’accés en vehicle de motor estarà prohibit, atenent criteris de seguretat viària.
Destacats panteons
Torrevella disposa de dos cementeris, el més petit està situat en la pedania de la Mata. El cementeri de la ciutat torrevejense tenen elements protegibles pel seu valor històric i arquitectònic. Fa poc van haver de derrocar una poma de nínxols en estat ruïnós, contemplant una nova construcció de zones verdes i ampliant el recinte per albergar noves sepultures. La necròpoli de Torrevella destaca pel Panteó de Donya Sinforosa Moreno Cobos i espòs, construcció que data de 1908; Panteó de D. Pedro Márques Brower i Família; Panteó de D. Patricio Sala i Germans; Cripta de D. Ceferino Talavera, de 1890, i la Cripta de la Família Talavera i Seco, de 1903.
La làpida de fusta
En el cementeri de Dénia, denominat també el de la Basa, va ser construït el 17 de febrer de 1813. En aquest fossar destaquen una creu central, que fa al·lusió a la guerra de Cuba i la paret de la paredassa d’afusellament durant la guerra civil en el qual hi ha una placa commemorativa. Una altra de les curiositats d’aquest cementeri és el bombardeig en una de les parets d’aquesta necròpoli durant la guerra civil per un buc de guerra. En quasi tots els cementeris predominen làpides de pedra, però en el de Dénia existeix una làpida de fusta que pertany a un noi que va morir amb 22 anys l’any 1943. Personatges il·lustres enterrats cal esmentar el tenor Cortis, l’historiador Roc Chabas, Manuel Hedilla i sense coneixement del gran públic està enterrat al sacerdot privat de Franco.
