Jo també he tingut 18 anys. Jo també he eixit de festa fins a vesprada, i he tornat borratxa a casa. Algunes vegades en grup, altra sola. I aqueix camí mai ha sigut tranquil. Sempre accelerant el pas, intentant anar pels carrers més lluminosos, encara que suposaren un camí més llarg. Sempre amb les claus en una mà, per a poder utilitzar-les com a defensa en cas necessari i per a no haver de perdre temps en el portal cercant-les i, així, entrar el més ràpid a casa. En l’altra mà, el mòbil a punt per a realitzar una trucada. Sempre tancant de pressa la porta del portal després de si, que ningú es cole amb tu. Sempre analitzant a la gent que torna prop de tu: si és un grup de xiques o una parella, no passa gens. Si són xics, procures que no es fixen en tu.
Encara recorde les meues primeres eixides nocturnes. L’hora imposada a casa per a tornar era la que tingueren les meues amigues: “Preferisc que tornes una hora després al fet que tornes sola”, solien dir els meus pares. També record al meu cosí, acompanyant-me moltes vegades fins a la meua casa, encara que açò suposara que ell donaria més volta per a arribar a la seua. El cas era que no em quedara mai sola.
I totes aqueixes precaucions, aqueixa por, ho he sentit no solament a altes hores de la nit o anant borratxa i no solament amb 18 anys. Ho seguisc sentint avui quan em toca anar sola cap a casa i ja està fosc. Perquè açò és el trist, que nosaltres sempre caminem amb por i a la defensiva, perquè tornem a casa pensant que tant de bo no ens passe gens, i que si ens passa, que siga només que ens roben. Però per favor, que no ens violen.
Amb la sentència a “La Manada” ens han jutjat a totes. Perquè aquest judici no anava contra ells. Anava contra aqueixa xica que va tenir la desgràcia de topar-se amb ells, i per a totes nosaltres. Si ens defensem, podem acabar mortes. Si no ho fem, qüestionaran si ho gaudim o no, si ho consentim o si ens ho busquem. Qüestionaran si després seguim eixint amb els nostres amics, si ens vestim massa alegres o si publiquem cançons en les nostres xarxes. En definitiva, perquè ens creguen hem d’estar mortes i si no ho estem però volem seguir vives, és que tan mala estona no passem…
Nou anys… dos ja complits i amb tres ja poden començar a sol·licitar reduccions i permisos. Nou anys de la seua vida, per arruïnar una vida sencera. Nou anys per a… éssers?, que no han mostrat cap penediment, que ho tenien tot planejat, que no s’amagaven i tenien un xat on parlaven d’eixir de caça, portar burundanga i violar a alguna xica. Per cert, ells sí que van usar aqueix terme, perquè fins a ells sabien el que feien.
Per als jutges, violència és estar plena de magolaments, d’esquinçaments, morats o cicatrius. Per a mi, per a nosaltres, per a qualsevol persona normal, violència és que envaïsquen el teu espai personal, que s’aproximen a tu sense que tu vulgues, sigues o no conscient d’açò. És intimidació que algú superior a tu (en aquest cas en grandària i número) et conduïsca fins a un portal per a fer amb tu el que li plaga. Quin missatge llancen amb aquesta sentència cap als atacadors? Que és millor drogar-nos perquè així no ens oposem? Que és millor com més en xoc estiguem perquè no ens defensem?
I sí, a ells els quedarà per a tota la vida l’estigma de violadors. Però almenys ells van decidir lliurement ser-ho. Ella no va decidir que li quedara per sempre una cicatriu en l’ànima. Per no parlar, a més, d’aquelles que hagen passat per situacions semblants i de les quals mai es parlarà. O aquelles que després d’açò mai denunciaran. Siga com siga, sempre hi ha un equip perdedor ací. I ja estem fartes de perdre sempre.
La manada som nosaltres, i si toquen a una ens toquen a totes. No aguantarem més.
L’efecte ‘Manada’
L'Articule d'Opinió de Llanos de la Rosa Cifuentes diu que després de la recent sentència sobre el succeït durant els Santfermins, han sigut moltes les ciutats on s'han convocat concentracions en repulsa pel dictamen dels magistrats. Però aquest iniciat foc, és només el començament. Mai més ens anem a callar.
