L’encant virginal que embolica el Ciutat de València en el desenvolupament del present exercici no sembla tenir final. L’embruixament del feu d’Orriols es manté incòlume després del pas d’un aguerrit i subversiu Almeria que va lluitar contres els fantasmes que guien els seus moviments i enfront de la cuirassa d’un líder d’ànima indissoluble i d’esperit resistent. La seua efervescència guia a l’esquadra blaugrana cap a cotes realment inimaginables quan el curs va descórrer el seu teló allà cap a mitjan mes d’agost del 2016 en Soria. El Llevant va cuirassar amb força la vuitena victòria encadenada com a local, en el marc de la categoria de Plata, per a reeditar un registre antic que va quedar fixat des de la claredat dels primers vuitanta per un grup que preparava Pachín des de la banqueta. Va bastar una aparició letal de Roger des dels onze metres, una pràctica que domina amb una precisió matemàtica, per a aniquilar a un altre oponent i descomptar jornades en la fulla del calendari. L’esquadra que prepara Muñiz albira l’horitzó que estableix LaLiga 1|2|3 amb prismàtics, si l’objectiu és albirar als seus més immediats perseguidors en la taula. Els seixanta-vuit punts que refulgien en el seu expedient personalitzat en la polleguera amb la jornada 38a són reveladors i totalment aclaridores del paisatge dibuixat per les hosts blaugranes en un exercici brillant i distingit.
Va cruixir la fusta de la porteria defensada per Raúl Fernández en els minuts finals de la cita amb l’Almeria descamisat darrere d’una igualada que mai va arribar a concretar-se, malgrat la diafanitat de l’ocasió gestada pel bloc andalús davant l’arc blaugrana. El fet, circumstancial o fortuït, possiblement permet teoritzar sobre el sentit tan mutable de la sort. La pilota va xocar en el pal llarg de l’arquer basc per a acabar bressolat en els seus braços, davant una immensitat de botes àvides de traure partit del seu rebutge. La sort pot manifestar-se de manera molt capritxosa com va demostrar com Woody Allen en el seu film Match Point en una imatge convertida en l’arquetip de l’impulsiu atzar. L’esfèric va poder emergir en qualsevol adreça, inclusivament remolinar per a acariciar suaument la xarxa, però va decidir cercar al porter, que en aqueix instant, jeia en el sòl inert.
En aqueix moment del relat, el cor del feu d’Orriols semblava encongir-se davant la voluntat encoratjinada de l’Almeria en plena croada per voltejar un marcador advers. No ha de ser senzill posar-se en la pell de l’equip d’Almeria. L’obstinació que va demostrar en Orriols xoca amb una realitat terrible. La categoria de Plata amenaça d’engolir-li, encara que a València, en l’estrena oficial de Ramis com a entrenador, va mostrar recursos i arguments per a alimentar el seu desig de romandre en les estructures del futbol professional des del seu segon graó. No obstant això, el combat que manté amb l’univers de la categoria de Plata no està exempt de dificultats. No és fàcil projectar-se en el Ciutat de València. Ni tan sols en jornades grisenques.
L’esperit dels jugadors blaugranes sorgeix de forma impertorbable. Aqueix el paradigma de la resistència més absoluta. Es tracta d’un indicatiu que a manera de senyal identifica al bloc que ensinistra Muñiz. Hi ha qüestions que semblen eternes. I hi ha aspectes que simplement no es debaten perquè no hi ha espai per a aprofundir en la controvèrsia. La intensitat o la complicitat són components impregnats en el més profund de l’essència del Llevant del temps més present. És un valor incorpori i alguna cosa abstracta que permet al grup manejar l’acció amb relativa solvència quan la dificultat es manifesta. Tot açò va succeir sobre el verd del coliseu Orriols en un final d’autèntic vertigen amb el Llevant exigit per la fúria difícil de contenir d’un rival que sent que la vida es rellisca al pas de cada minut del joc, però gens, ni ningú sembla capaç d’alterar el seu estat d’ànim. Potser perquè se sent invulnerable i alliberat. Potser perquè se sent feliç.
