És un fet que les llengües sovint s’associen a l’existència de molts estats, de manera patrimonial, fins i tot diria que patriarcal. No obstant això, aquesta assignació de l’Estat a una única llengua quasi sempre és artificial. En pocs estats es parla històricament una sola. Per descomptat hi ha hui en dia moltíssimes més. Ara esmentarem, tanmateix, solament les històriques. Potser aquests estats no les reconeixen, però existeixen igualment. Tenim l’occità, llengua germana de la nostra, que es parla a França, a Catalunya i a Itàlia. És molt pròxima i podríem més o menys entendre un text amb els nostres coneixements de valencià.
Sense deixar les llengües llatines tenim el sard, la llengua pròpia de Sardenya, país que pertany a l’Estat italià ara mateix. Igualment, com a llengua llatina, té un vocabulari eminentment pròxim al nostre. No podem oblidar el cors, que està en una situació agònica amb sols uns 100.000 parlants i poc interés per part del “seu” Estat francés en fomentar-ne l’ús.
L’irlandés, revitalitzat gràcies a la proclamació de la independència d’Irlanda, és de les poques llengües d’origen celta que encara hi ha vives i d’aquest llistat de llengües minoritàries és de les úniques amb caràcter d’oficialitat de la Unió Europea. En realitat, hi ha llengües majoritàries en alguns territoris, que són minoritàries en altres. Fixeu-vos en l’alemany, que no només es parla a Suïssa, Alemanya i Àustria, sinó que també la trobem a França, Itàlia i Bèlgica. El luxemburgués és un cas curiós: sols es parla al mateix Luxemburg, amb uns 350.000 parlants. Tanmateix, en aquest país tan xicotet, es parla i s’ensenya igualment l’alemany i el francés.
No voldria deixar-me l’euskera, llengua l’origen de la qual encara és objectiu d’especulacions i que els lingüistes descriuen com la més antiga d’Europa. Probablement més antiga que la mateixa família de llengües indoeuropees, de la qual provenen quasi totes les d’Europa.
El frisó, parlat fonamentalment als Països Baixos i Alemanya, d’origen germànic i molt pròxima a l’anglés modern també és una llengua sense Estat, sense un país com a tal que la “represente”. Ara bé, que no estiguen associades a un Estat no vol dir que aquestes llengües no existisquen. Podria afegir-hi moltíssimes: el gallec, el gal·lés, el friülà, el finés de Suècia, el mateix Bretó, etc.
De tota aquesta categoria de llengües la més nombrosa és la nostra, amb uns 8 milions de parlants ara mateix a la Unió. No obstant això, no és per a res la més protegida d’aquesta llista, més bé el contrari.
Una de les despeses més grans de la Unió en funcionariat s’inverteix en traductors i intèrprets, que traslladen tot allò que es publica en el marc de les institucions europees entre totes les llengües oficials. Ara bé, la majoria de les llengües que he esmentat no són, encara, oficials.
Necessitem per això, que una llengua com la nostra, més parlada que altres d’Europa, com ara el finés o el danés, i que sí són oficials, assolisca el lloc que li pertoca. És qüestió de voluntat i l’Estat espanyol ha signat, de fet, la Carta Europea de les Llengües Minoritàries. Per això, seria molt bo que des d’Espanya mateix es demanara formalment que la nostra llengua fóra reconeguda com a oficial. De moment no existeix aquesta voluntat i per aquesta raó els ciutadans necessitem fer força i demanar que canvie.
Des de les administracions, el que sí que està en les nostres mans és fer que els pobles que parlem aquestes llengües tan boniques i especials ens acostem i ens puguem conèixer. El món modern ens ofereix alguns inconvenients, tot i que també ferramentes que abans no teníem. Per exemple, he pogut conèixer molts parlants d’aquest llistat lingüístic que he exposat gràcies a l’anglés o l’alemany, que són llengües majoritàries, tot i que m’han servit per conèixer els parlants d’altres llengües minoritàries.
Us anime també perquè feu el pas d’apropar-vos als territoris on es parlen totes aquestes precioses llengües, les escolteu, les sentiu i, per què no, les aprenguem.
La Regidoria de Normalització de Vila-real estarà al vostre costat si voleu encetar aquest matí de fraternitat entre els pobles, perquè és això el que volem i necessitem, una Europa dels pobles, no una Europa dels estats.
*Santi Cortells és regidor de Normalització Lingüística i Tradicions de Compromís per Vila-real
