Hi ha vegades que a la festa de la democràcia se li acaba el confeti, i esta és una d’eixes ocasions. En tres anys en anat a les urnes en tres ocasions per a votar al congrés i al senat, i això comença a cansar a la gent. Però hi ha gent que encara se podrà riure de tota la situació que vivim, pareix que ha canviat molt la política nacional i realment no ha canviat tat perquè la semilla que se va plantar en 2018 encara està al seu lloc.
Quan els mitjans de comunicació i els polítics parlen de “la festa de la democràcia” s’imaginem una mena de sexenni, anem cada quatre anys a una convocatòria electoral i participem posant la nostra papeleta i les victòries eren pràcticament matemátiques: o hi havia majoria absoluta o sabiem amb qui s’anava a pactar per tal de fer govern.
Tot canviava el 2 de març de 2016, quan Pedro Sánchez se convertia en la primera persona en presentar-se i no obtindre la confiança de la càmera per a ser President del Govern, encara menys s’imaginavem que no seria la única vegada. Encara hauriem de tornar el 26 de juliol a eleccions o va eixir investit Rajoy fins la moció del juny de 2018 i presa de possessió de Pedro Sánchez.
En setembre de 2019, encara estem a l’espera de tindre un president i amb totes les mires en unes segones eleccions el pròxim 10 de novembre. L’esquerra no és capaç de posar-se d’acord en un pla de govern per segona vegada. El que, encara que puga parèixer un acudit no ho és, es que hi ha un aire a PP en el govern de Pedro Sánchez, i és mantindrà tot el temps necessari mentre no ens parem a pensar que els pressupostos en vigor són els que va aprovar en estiu de 2018 i va redactar el ministre de Mariano Rajoy, Luis de Guindos, en algun lloc del Banc Central Europeu encara podriem sentir les seues rialles.
