L’estafa del toco mocho

En els últims 20 anys s'ha triplicat la pobresa

Els hierofantes del poder, afirmen que ja “estem recuperats econòmicament i Anímicament de “la seua crisi”- els miralls esclaten en àtoms de mercuri, per buidar els ventres de les flors que encara no han germinat-, i no s’expliquen com les xiques de les classes treballadores i autònomes, en edats fèrtils, no comencen ja a tenir prole romana, per engrossir les cohorts d’algun CALÍGULA reiniciat en marbre, o en aquestes esdevenidores empreses “conscients” que es van a forrar més, però amb “educació”. Xiques que estan en flor de “meréixer” no fills, sinó millors salaris, en igualtat, dignitat i temps de treball, xiques que volen deixar de ser pobres, perquè saben que ser pobres és una enganyifa dels contes de fades i altres virtuts marianes; i que els treballs precaris no són la meta a seguir, sinó a derrocar. Per desgràcia, són altres fills i filles els que ara vénen, després d’un llarg periple de gana. Guerres i dictadures consentides: milers d’ells/as s’han quedat en el fons del mediterrani. D’una manera o d’una altra, ELLS, TINDRAN LA SEUA PROLE, perquè la mort, fa parir a la mort.

Vam caure en el parany del fals “estat del benestar” dels vuitanta al 2000; créiem que el capitalisme s’havia tornat boig, donant ocupació a tot quisque; omplint de cuques de llum totes les muntanyes que miraven els blaus infinits, i acompanyat per tota una marxa triomfal de tambors i de pifres: el pas de l’oca quedava lluny…o això semblava. Però tornem al 2018.

Rovira  

Tinc un amic que es diu Florencio, l’altre dia ho vaig veure passejant al gosset al voltant de les deu de la nit, a la mà portava una ampolla d’aigua, com un bomber, per apagar pixades. Em va explicar que la seua filla Alicia havies tornat a casa després de cinc anys a Londres i que aquí havia intentat buscar un treball prou digne econòmicament per a poder tenir un fill o una filla que pogués alimentar i educar amb certa decència, per descomptat, a casa del seu pare, perquè d’independència…- deia-, no va a guanyar ni per a biberons, i allí la tinc, amb 35 anys, en el llit i amb depressió, perquè tot el que li ofereixen, o el que queda, són treballs tortuosos, per hores i mal pagats. Al moment es va detenir i va tirar un llarg doll d’aigua que va col·lapsar part del carrer. “Que dures molt”.

Carmen, cambrera d’hotel, antiga col·lega, tan despistada i tan reivindicativa com jo, té 48 anys i només dos anys cotitzats –veurem que ocorre dins de deu o quinze anys, quan els jubilats que mantenim la “comuna” la dinyem-, i m’explica que després de diversos mesos de lluita al costat d’altres companyes, per aconseguir uns salaris més justs i amb menys hores, els empresaris del sector i els sindicats van acordar una pujada salarial del 3% i les mateixes hores, doncs resulta-continuava-, que una vegada cobrada la pujada salarial, que és la màxima pactada per a tot el país, em vaig encaminar el dia que lliurava, al mercat, i vaig comprar el mateix que la passada setmana, adonant-me que m’havia costat tot un 6% més car. O siga que encara amb la pujada havia pagat un 3% més d’euros per la mateixa compra, per la qual cosa em vaig adonar, que totes les reunions per ajustar convenis i salaris entre sindicats i patronal eren l’estafa del TOCO MOCHO.

PublicitatJuega Limpio Orihuela