Les gents passegem pels carrers i ens sentim éssers únics, individuals i extraordinaris. Un ésser d’instant etern, on els altres sons extres que giren al voltant, decorant el paisatge humà. Però cadascun de nosaltres/as, no fem gens més que alimentar la bèstia de la pantalla, que ens engoleix col·lectivament i converteix els nostres espais en SOLEDAT.
Si ens preguntassen als prop de vuit mil milions d’éssers humans que poblen aquest planeta, si estem contents/as, satisfets/as i orgullosos/as de les nostres vides, i de com funciona el món en general, diríem que molt mal, prop del 80%. Segurament –si també ens ho preguntaren-, tindríem bones idees per millorar aquest món i conviure amb més harmonia que avui, i en estret contacte amb la naturalesa.
Llavors, per què no triem el camí més fàcil, que és aquell que es construeix escoltant als ciutadans i a les ciutadanes? Per què es tria llavors el més complicat en tots els ordres de la vida: social, econòmic, laboral, filosòfic, científic, educatiu, cultural, arquitectònic, legislatiu i polític…? Tots els que ens sentim desgraciats i oprimits tenim un somni, però són molt pocs aquells que tractem d’extreure’ls de la “pantalla” per materialitzar-los.
La civilització que, malament sosté, l’actual sistema financer mundial, està esquerdant-se lentament, per la quantitat de problemes que ha creat i que se li va acumulant en la seua gepa daurada, per seguir la senda de la complicació, que solament respon al concepte: DINERS! O siga, arribar a les finalitats sense que importen els MORTS!
Recorden el refrany aquest de “a riu regirat…”? Això es podria aplicar a les multinacionals “beneïdes” que ens satisfan de treballs_________________ (escriguen-ho vostés): “a atur regirat, més guany en la plusvàlua”. “A guerra regirada, més extracció de les seues riqueses minerals”. “A les hipoteques regirades, guany dels banquers”. ”A diners públics regirats, guany dolós, en les butxaques dels polítics i empresaris perdularis, etc.
El camí fàcil té un problema, tant per als països capitalistes, com per als països en els quals imperen les dictadures d’estat, en forma de partit únic i totalitari. Perquè la solució al problema és el repartiment equitatiu del treball i dels mitjans de producció, entre els quals PRODUEIXEN aquestes relacions i trien directament als seus representants, revocables a tot moment des de la base de la piràmide invertida. Es tractaria de “descomplicar” el procés…, o seguir somiant.
Deixeu a les/ús joves, que es munten el seu propi futur, la seua pròpia llar descontaminada de “civilització”. Que desenvolupen la seua energia neta, els seus ordinadors quàntics (l’energia dels àtoms “solts” és inesgotable) i ho compartisquen gaudint de l’oci, enfront del mar, la muntanya, els camps verds: “que il·lús sóc, si ja no queda gens líric…”.
