Va trepitjar l’àrea del Nàstic amb fe i amb convicció disposat a esborrar la petjada del neguit que s’havia instal·lat el seu rostre durant les últimes setmanes. En la seua ment únicament sorgia la facultat d’esquinçar l’anatema que emmanillava la seua confiança. Gens semblava clavar-se entre Morales i la porteria contrària. I no obstant això, va haver d’anar eludint contratemps en mil·lèsimes de segon fins que l’espai i el temps van convergir conformant el gol. L’atacant va haver de domesticar la pilota, sortejar en el seu decidit camí cap a la meta defensada per Reina a un defensor tarragoní, que tractava d’immiscir-se en la decisió que ja havia adoptat, i fins i tot va haver d’esquivar a Roger, sempre vorejant el límit per a ravenar una acció que feia olor de gol. Morales va tornar a alçar la seua mà per a fixar-la en la templa en una imaginària salutació militar amb la finalitat de llançar un seriós advertiment; el Comandant retorna amb la diligència d’èpoques que no resulten tan allunyades. Durant eixe recorregut ha experimentat la tristessa en un context espumós que va amenaçar de destrossar la seua estabilitat emocional. D’ací la valenta i racial reacció compartint l’èxtasi del gol amb la graderia del Ciutat de València i amb els seus éssers més propers.
Morales va sentir un alleujament infinit i celestial després d’un període de foscor davant la porteria rival. L’enfrontament semblava entrar una nova dimensió, encara que el principi d’incertesa va quedar personificat en el tant de Delgado. El colp semblava d’una consideració absoluta; quasi letal per a un Nàstic que havia fet de l’ordre i de la germanor les seues principals virtuts per a aplacar els ànims de l’escuderia de Muñiz. No obstant això, Roger hi havia levitat sobre la gespa perseguint una cavalcada enfuriada de Toño pel costat esquerre. Va ser una constant al llarg de la confrontació. El defensor es va projectar amb virulència tractant de jerarquitzar eixe emplaçament del verd. El lateral esquerrà va véncer la línia de fons i va temperar el cuir sobre l’arribada enfellonida de Roger.
La diana defineix les qualitats i singularitats d’un rematador nat. Roger domina l’univers que preludia el gol. En eixe espai, allí on es defineixen i materialitzen les trobades, es manifesta amb solvència per a sotmetre al seu oponent. El golejador va irrompre amb la força d’un esbart de bisonts a l’interior de l’àrea per a aniquilar tot el que sorgia al seu despietat pas. En certa manera, va percebre l’acció molt abans de la seua concreció. Roger va cercar el primer pal per a impactar l’esfèric. En eixa batalla va eixir indemne perquè va ser capaç de traure-li un cap al seu adversari en una curta seqüència de temps. És una altra de les característiques que defineixen el seu joc.
Èol es va obstinar a bufar amb energia en una vesprada que s’aventurava perillosa davant aquesta circumstància. El vent es convertia en la principal amenaça per als futbolistes del Levante i Nàstic. En algunes fases de la confrontació va condicionar la cremor que tractava de guiar els moviments dels protagonistes de la pilota. L’esquadra catalana va emmanillar al seu contrincant durant el primer acte. El Nàstic de Tarragona es va mostrar com un equip organitzat i molt compacte partint des d’una rereguarda que incloïa a cinc integrants. És una de les principals variacions del present de Juan Merino respecte al passat de Moreno. El canvi en la banqueta ha suposat una major consistència defensiva.
Reina va sobreviure sense amb prou faenes sobresalts fins a l’aparició de Roger. El Levante es manifestava excessivament lluny dels seus dominis. Muñiz va agitar el duel en la represa amb l’aposta que va significar l’ingrés de Morales. El preparador va tractar d’ampliar els marges del verd per a explotar amb major èxit els flancs amb un especialista en la matèria. L’objectiu era engrandir la superfície del rectangle de joc. Roger i Morales van premiar la persuasió d’un bloc que es comporta amb una fe infrangible. No li falta personalitat al col·lectiu granota per a trobar el moment oportú per a derrocar al seu adversari. La paciència és un element indispensable. És ferm en les seues conviccions. En eixe sentit, mai sol perdre la perspectiva, ni el fil argumental del partit. Transforma l’ansietat en esperança. I la seua personalitat és commovedora per a gestionar amb èxit marcadors curts.
