El crit de campions ressonava amb una inusitada força pels quatre punts cardinals del Ciutat de València. Les goles de la massa social blaugrana, enceses per la passió i per la torbació, després de l’evolució i el desenvolupament d’un exercici de Lliga que adquirirà llustre i perdurarà sobre el calendari en l’imaginari del llevantinisme, atronaven en el recinte del barri d’Orriols com si tractaran de recompensar i honrar la memòria d’un col·lectiu de futbolistes que ha fet del compromís, de la disciplina i de la fe una manera d’entendre la disciplina del futbol cada vegada que es posicionaven per a competir sobre la superfície del terreny de joc. I la intensitat del rugit creixia segons s’acostava el punt definitiu del relat de lliga. Semblava que tot el que estava esdevenint durant el present sobre la pastura quedava relegat a un plànol netament inferior davant el voltatge de les emocions que s’han anat succeint durant una temporada excel·lent. La derrota va quedar aïllada per a convertir-se en una mera anècdota, malgrat que enterboleix la invulnerabilitat que havia cuirassat al Ciutat des de març del 2017 quan el Reial Madrid passà els seus murs per última vegada.
Eixa immunitat, una espècie de patent de cors durant el curs actual, es va esquerdar en mil trossos quan el col·legiat va decretar el final d’una contesa que va clausurar una campanya llegendària. La felicitat va embargar a la totalitat dels estaments que s’havien donat cita en el coliseu blaugrana. No sol ser un fet comú que dues aficions queden vinculades a través de la victòria i la derrota, però és el que va esdevenir en el Ciutat. Uns distingien, des de la perspectiva que marca la profunditat del temps, l’immaculat recorregut dels campions. Els altres brindaven per una circumstància que es passa pel cap històrica; l’Osca participarà en els Play-Off d’ascens a la elit. Paraules majors que retenyeixen en la capital oscense. Potser l’èxode massiu de seguidors vinculats a l’esquadra de Sant Jordi advertia de la transcendència que adquiria la cita de lliga. Els jugadors de l’Osca no van estar sols en una confrontació de signe cabdal.
La magnitud del partit s’advertia en el rictus dels jugadors forans. Tot estava en les seues botes, però també a l’interior la seua ment. I la frontera entre el fracàs i l’èxit en el futbol pot ser estreta. Els futbolistes de l’Osca havien de conjuminar clarividència sobre el verd i fortalesa en el plànol mental per a escometre tan magna obra. Depenien de les seues prestacions, però únicament els més forts sobreviuen. El focus de l’acció estava bàsicament centrat en Orriols. El partit es va agitar en la represa. El xoc viró amb l’expulsió de Róber Pier. Al jove jugador gallec, una de les sorpreses de la temporada, li va trair el subconscient en una jugada en la zona intermèdia del camp que no demandava una solució tan brusca com l’adoptada. El central reconvertit a migcampista va prendre el camí del vestuari quan quedava una eternitat.
La destinació va semblar encebar-se amb l’Osca després d’un error de Akapo en una cessió sobre la seua portera que va intuir Morales per a batre al arquer aragonés. La trobada semblava transformar-se, però el duel no va seguir eixos paràmetres que semblaven anunciats després de la diana blaugrana. La necessitat genera paisatges difícils d’imaginar. Amb Raúl custodiant ja en la banqueta la condició de porter menys batut de la categoria de Plata, l’Huesca va variar el pla dissenyat amb dues dianes que van esquinçar el cor de Oier i el d’un Ciutat invulnerable que van nàixer des de l’angoixa que genera l’angoixa. L’entitat que prepara Anquela no es va deixar guiar per l’ansietat després del tant de Morales. Va ser potser la seua principal virtut. Mai va deixar de creure en les seues possibilitats i va ser persistent. Va passejar per les tenebres, i durant alguns minuts va sentir el jou de la dominació, però va ser capaç de despullar-se d’eixa toga que semblava tancar els seus moviments per a adquirir la immortalitat.
Campions de Segona Divisió
Passat i present del Levante UD s’han donat cita gens més acabar el xoc davant la SD Huesca, en un acte en el qual una representació de la plantilla de l’ascens de la temporada 03-04, últim equipe campió de Segona Divisió de l’entitat, ha lliurat simbòlicament la Copa de Campions de la categoria de plata del futbol espanyol a l’actual plantilla granota.
El planter llevantinista ha rebut així un merescut homenatge sobre la mateixa gespa del Ciutat de València, de mans de Tito, Descàrrega, Rubiales, Aganzo, Mora, Aizpurua, Juanra, Ettien, Félix Carballo, Cuellar, o Manolo Hidalgo, i de la totalitat de l’escola de futbol base granota, que han fet el passadís als campions.
Un tribut molt especial, ja que sobre l’herba del coliseu han coincidit dues generacions de jugadors històriques; les dues últimes que han aconseguit alçar el títol de Campions de Segona Divisió, l’actual i la que va dirigir Manolo Preuat.
L’acte ha finalitzat amb la volta d’honor a l’estadi de la totalitat de la plantilla, que al seu pas per totes les zones del camp ha sigut rebut per l’afició amb aplaudiments i vítols; una afició que no oblidarà mai la gran gesta d’este Levante UD 16/17.
