[:es]Efectivamente, “el pensamiento no delinque”. Es uno de los principios fundamentales de las sociedades ilustradas, liberales y abiertas. Tiene su origen en una expresión latina muy usada en el ámbito del derecho penal “*cogitationes penamos *nemo *patitur”. Nadie puede ser penado por su pensamiento. Solo las acciones y no los pensamientos pueden ser constitutivas de delito. El viejo rigorismo del catecismo nacional-católico del Padre *Ripalda decía que se puede pecar de pensamiento, palabra, obra y omisión. Casi nada! Era difícil escaparse! Afortunadamente, el derecho no el voz así y los pensamientos, los deseos, los sentimientos no delinquen. Si esos pensamientos, deseos o sentimientos nos llevan a una conducta reprobable que causa un mal a otro ser humano, sí que podremos ser objeto de un castigo penal.
El caso del rapero encarcelado ha llevado al filo de la actualidad esa famosa frase y, “*sine ira te *studio”, con sosiego y tranquilidad, si ustedes tienen a bien acompañarme nos podría llevar a una templada reflexión sobre la libertad de expresión.
Como el pensamiento no delinque, la pura expresión del pensamiento tampoco, y nadie tiene porque ser objeto de sanción penal en una sociedad abierta y democrática por el simple hecho de expresar una opinión o un pensamiento. Este principio me parece incontrovertible y bienvenida sea la defensa de toda libertad de pensamiento y de opinión. Y digo toda porque esa defensa de la libertad de expresión no tiene que estar limitada a defender esa libertad cuando el que se piensa o se expresa está de acuerdo con mis pensamientos o mis opiniones. Por eso me parece muy oportuno llevar a colación la tan conocida frase atribuida a Voltaire, aunque al parecer era de una biógrafa suya: “Estoy en desacuerdo con el que dices, pero defenderé hasta la muerte tu derecho a decirlo”.
En las sociedades abiertas, liberales y democráticas, las formas no son puramente accidentales, forman parte sustancial del que se demandan. Todo ejercicio o exigencia de un derecho tiene que ir acompañada del respecto al otro, a los otros, a los cuales no piensan como yo. El violento o el incívico excluye al otro y al hacerlo se convierte él mismo en propiciador de una sociedad cerrada, antidemocrática y totalitaria. Si las expresiones: “Merece que exploto el coche de Patxi López”, “Siempre hay algún indigente despierto con quién comentar que se tiene que matar a Aznar”, “Que alguien clave un *piolet en el jefe de José Bono”, y otras muchas similares propiciadas por el rapero encarcelado, se dirigieron a otros dirigentes políticos de su misma adscripción ideológica, defenderían igualmente la libertad de expresión? Se defiende la libertad de expresión o se defiende la libertad de expresión de los míos, de los cuales piensan como yo, actúan como yo o son como yo? Se lucha por la libertad o por el sectarismo? De nuevo extrema derecha y extrema izquierda se tocan, se retroalimentan y se refuerzan. Las manifestaciones violentas de estos días y las reacciones de algunos dirigentes políticos populistas e independentistas suponen un auténtico vivero de votos para la extrema derecha.
Pero siempre hay referentes. Me he enterado estos días de la existencia de un abogado ya octogenario americano, Martin *Garbus, que ha sido y es un defensor de verdad de la libertad de expresión. En línea con Voltaire, defiende que la defensa de la libertad de expresión es verdaderamente sincera cuando peleas porque tus enemigos más acendrados puedan expresar sus ideas. Y, por supuesto, ha defendido a personas que nos caen bien -Nelson Mandela, *Vàclav *Havel, *Salman *Rushdie- pero a otras que seguramente nos caen peor. Defendió a un grupo de neonazis que querían manifestarse en un barrio judío y lo consiguió, siente él también judío y habiendo huido su familia del exterminio nazi.
A buen seguro habrá que revisar la ley mordaza, pero toda libertad tiene sus límites y la reiteración del insulto a las personas, el desprecio a las víctimas, la desconsideración a las instituciones acompañada, además, de acciones violentas no puede merecer el apoyo de una ciudadanía libre en una sociedad democrática.
José P. Martí Garcia
Presidente de la Diputación de Castellón
[:ca]Efectivament, “el pensament no delinqueix”. És un dels principis fonamentals de les societats il·lustrades, liberals i obertes. Té el seu origen en una expressió llatina molt usada en l’àmbit del dret penal “cogitationes penam nemo patitur”. Ningú pot ser penat pel seu pensament. Només les accions i no els pensaments poden ser constitutives de delicte. El vell rigorisme del catecisme nacional-catòlic del Pare Ripalda deia que es pot pecar de pensament, paraula, obra i omissió. Quasi res! Era difícil escapar-se! Afortunadament, el dret no el veu així i els pensaments, els desitjos, els sentiments no delinqueixen. Si aqueixos pensaments, desitjos o sentiments ens porten a una conducta reprovable que causa un mal a un altre ésser humà, sí que podrem ser objecte d’un càstig penal.
El cas del raper empresonat ha portat al caient de l’actualitat aqueixa famosa frase i, “sine ira et studio”, amb assossec i tranquil·litat, si vostés tenen a bé acompanyar-me ens podria portar a una temperada reflexió sobre la llibertat d’expressió.
Com el pensament no delinqueix, la pura expressió del pensament tampoc, i ningú té perquè ser objecte de sanció penal en una societat oberta i democràtica pel simple fet d’expressar una opinió o un pensament. Aquest principi em sembla incontrovertible i benvinguda siga la defensa de tota llibertat de pensament i d’opinió. I dic tota perquè aqueixa defensa de la llibertat d’expressió no ha d’estar limitada a defensar aqueixa llibertat quan el que es pensa o s’expressa està d’acord amb els meus pensaments o les meues opinions. Per això em sembla molt oportú portar a col·lació la tan coneguda frase atribuïda a Voltaire, encara que pel que sembla era d’una biògrafa seua: “Estic en desacord amb el que dius, però defensaré fins a la mort el teu dret a dir-ho”.
En les societats obertes, liberals i democràtiques, les formes no són purament accidentals, formen part substancial del que es demanden. Tot exercici o exigència d’un dret ha d’anar acompanyada del respecte a l’altre, als altres, als quals no pensen com jo. El violent o l’incívic exclou a l’altre i en fer-ho es converteix ell mateix en propiciador d’una societat tancada, antidemocràtica i totalitària. Si les expressions: “Mereix que explote el cotxe de Patxi López”, “Sempre hi ha algun indigent despert amb qui comentar que s’ha de matar a Aznar”, “Que algú clau un piolet al cap de José Bono”, i moltes altres similars propiciades pel raper empresonat, es dirigiren a altres dirigents polítics de la seua mateixa adscripció ideològica, defensarien igualment la llibertat d’expressió? Es defensa la llibertat d’expressió o es defensa la llibertat d’expressió dels meus, dels quals pensen com jo, actuen com jo o són com jo? Es lluita per la llibertat o pel sectarisme? De nou extrema dreta i extrema esquerra es toquen, es retroalimenten i es reforcen. Les manifestacions violentes d’aquests dies i les reaccions d’alguns dirigents polítics populistes i independentistes suposen un autèntic viver de vots per a l’extrema dreta.
Però sempre hi ha referents. M’he assabentat aquests dies de l’existència d’un advocat ja octogenari americà, Martin Garbus, que ha sigut i és un defensor de veritat de la llibertat d’expressió. En línia amb Voltaire, defensa que la defensa de la llibertat d’expressió és veritablement sincera quan baralles perquè els teus enemics més purificats puguen expressar les seues idees. I, per descomptat, ha defensat a persones que ens cauen bé -Nelson Mandela, Vàclav Havel, Salman Rushdie- però a unes altres que segurament ens cauen pitjor. Va defensar a un grup de neonazis que volien manifestar-se en un barri jueu i el va aconseguir, sent ell també jueu i havent fugit la seua família de l’extermini nazi.
De ben segur caldrà revisar la llei mordassa, però tota llibertat té els seus límits i la reiteració de l’insult a les persones, el menyspreu a les víctimes, la desconsideració a les institucions acompanyada, a més, d’accions violentes no pot meréixer el suport d’una ciutadania lliure en una societat democràtica.
José P. Martí Garcia
President de la Diputació de Castelló
[:]
