Fa pocs dies parlava de les bestieses que David Cruz, president del C.D. Castelló arriba a fer seguint els passos de Peter Lim, però està clar: Peter Lim prompte rebrà un pal gros. L’afició que el va rebre amb les mans obertes ara ja no li fa palmes. Per contra els crits d’indignació arriben des de Mestalla amb força fins a Singapur. On sí que li pica més al multimilionari xinés.
Encara que alguns mitjans parlen de divorci, una cosa és clara: La lluna de mel s’ha acabat. El Moisés que va vindre per a partir en dos els deutes i la mala ratxa del club i arribar a la terra promesa de veure el Nou Mestalla l’avinguda Corts Valencianes cau ara com una Torre de Babel. Ara Peter Lim pareix el fals profeta que els conduirà al desterrament a 2a divisió i això significarà divagar llargues temporades fora de la divisió principal, un dolor que el club xé no viu des de 1986.
La dimissió de Cesare Prandelli, precedent de la de García Pitarch indiquen que el club no només no passa pel seu millor moment. Està en un moment crític, molt més del que va patir en 1997, quan l’afició demanava l’eixida de Francisco Roig, o en el moment que Soler va arruïnar el club. Tot això té un ingredient comú, que ara es denota amb evidència. I aquesta qualitat que ara manca en el club té un títol…
En el futbol es necessita un treball en equip, tant el terreny de joc com en l’oficina.
Des de fa molts de temps, he sentit a amics meus que entrenaven a alevins i benjamins advertir els seus jugadors de la importància del joc en equip, de no ser l’estrela. No s’arriba només amb unes bones qualitats o amb una bona tècnica, es necessiten 11 per a jugar al camp i pels entrenadors és molt important la compenetració entre els membres de l’equip. Un entrenador sap de la necessitat d’entendre això i no és la primera ni l’última vegada que la mala compenetració psicològica ha fet que un jugador no continuara en un equip.
Ara és questió d’aplicar el mateix principi a les oficines. Neville, Ayestarán, Voro, Prandelli i Pitarch ho saben bé. Però Lim no, no sé ben bé si és la mentalitat singapuresa d’ell o si pensa que pot aplicar el seu model econòmic de no fiar-se de ningú. A banda estàel gran negoci que fa xuplant la sang als jugadors més novells: compra els drets de jugadors joves, els quals tenen vincle amb Jorge Mendes, per tal que el mateix representant, íntim amic de Lim, arreplegue beneficis dels interessos del preu pagat pel jugador, però açò no és tot, quan un jugador representat per Mendes es consolida en aquest equip, immediatament se li busca eixida, el que fa encara més febre la situació esportiva del València CF, però enforteix la situació econòmica de Jorge Mendes.
Al cap i a la fi, els valencianistes s’adonaran d’una cosa molt clara. Peter Lim serà el pitjor President, i no el pitjor després de Juan Bautista Soler, que va fer desaparèixer els diners del club. Peter Lim serà el que els arranque l’esperit, per què va arribar com el fill d’un pescador que va “agafar-nos peixos” en les seues estratègies econòmiques. Va entrar com un cavall de Troia i ara comença a pujar l’olor de la cendra a les nostres finestres. Pot ser, encara no siga massa tard.
Santiago Calaforra és director d’Actualitat Valenciana.
