El llibre de Vicent Beltran i Carles Segura editat pel Servei de Publicacions de la Universitat de València descriu de manera molt exhaustiva la riquesa lingüística al llarg del territori valencià. La bona rebuda de l’obra es mostra en les diferents reimpressions que ha tingut i a Mutxamel ens va arribar la segona edició, que millora la primera.
El llibre és el resultat de l’interés dels autors per la seua llengua, fins i tot abans d’estudiar a la Universitat ja paraven atenció sobre les paraules que els envoltaven. Després van vindre els anys de Filologia Catalana, i les respectives tesines, tesis i treballs. Han realitzat entrevistes a milers de persones, i han visitat prop de tres-cents pobles. Els informants són persones de més de setanta anys, “fills i néts de cada poble i a poder ser que no hagen eixit massa per a evitar contaminacions lingüístiques. És el procediment habitual en dialectologia, perquè l’objectiu és identificar el parlar tradicional, les formes heretades».
Un altre dels objectius, que s’assolix cada volta que els receptors en tenen coneixement, és fer recobrar l’autoestima en la forma de parlar i que passen d’avergonyir-se de la seua manera de parlar a sentir-se orgullosos de com ho fan.
Una obra que, tal i com reflectix la seua acollida i com n’hi van gaudir els assistents, té interés molt més enllà de l’àmbit purament acadèmic. És a dir, qualsevol persona interessada pot trobar-hi informació ben explicada sense necessitat de tindre coneixements teòrics de dialectologia.
A més cal remarcar que al llarg de les entrevistes es manifesta que les maneres dels parlars valencians compartixen amb la resta del domini lingüístic català més del 90% de característiques, tant lèxiques com morfosintàctiques. Però com que a l’hora d’estudiar la llengua destaquen més les poques coses que ens diferencien que les comunes, i les que escapen de la norma més que les moltes normatives, «el que cal és que la gent s’adone que la seua forma de parlar és igual de bona que qualsevol altra, i que tot i que en situacions formals cal renunciar a algunes coses, hem de valorar el que parlem. Cal adequar-se a cada context, però no titlar com a incorrectes les variants dialectals. Així, a més, estimarem més la nostra llengua i la utilitzarem més».
