Luis García Montero va estar a principis de mes de febrer de 2018 en la ciutat d’Elx, presentant el seu nou llibre “A Puerta Cerrada” (A Porta Tancada). Els organitzadors de portar al poeta granadí al Gran Teatre, inclòs dins del seu cicle literari “La dignitat de la paraula”, van haver de canviar d’escenari, ja que, va acudir més gent de l’esperat. Malgrat ser una nit d’ànima gèlida, l’Associació Cultural Fruits del Temps recolzats per l’ajuntament van aconseguir que la poesia entebeïra a uns 300 assistents. Luis García Montero va nàixer a Granada en 1958, és el major de sis germans, està casat amb l’escriptora Almudena Grans, té tres fills i a més de poeta, és Catedràtic de Literatura Espanyola per la Universitat de Granada. Ha publicat uns 32 poemaris, alguns obtenint premis nacionals importants i té tres novel·les, a més d’altres publicacions. Com a poeta pertany a la generació dels vuitanta o postnovísimos en un corrent denominat poesia de l’experiència. El portaveu de Fruits del Temps, Javier Cebrián, en la presentació que va fer de l’escriptor va definir la característica més destacable de Luis com de narrativisme històric geogràfic dels seus poemes, amb una estructura quasi teatral o hedonista en el personatge protagonista que explica o viu la seua història a través d’una memòria de record o de desig.
Com és la infància d’un poeta?
En la meua casa durant la meua infància hi havia un saló de visites, en ser una família de classe mitjana amb sis xiquets que ho destrossaven tot, la meua mare es queixava de l’entremaliada que érem, llavors, para quan vingueren les visites hi haguera un lloc que anara una espècie de territori sagrat, existia una habitació que per als xiquets estava prohibida. Al final de la meua infància em vaig colar en aqueix saló de visites i vaig descobrir en la biblioteca dels meus pares l’edició d’obres completes de Federico García Lorca. Uns llibres que estaven enquadernats en pell i amb paper de bíblia, eren com a llibres sagrats. El meu pare sempre va tenir el costum de llegir en alt els seus poemes preferits, ja que, en la meua casa van tardar anys els televisors a arribar, quasi a la fi dels anys 60, per açò, mentre no hi havia televisors es llegien en les cases en veu alt.
De què va parlar als assistents?
Vaig parlar de poesia, a explicar perquè em dedique a la poesia, perquè he lliurat més de quaranta anys a la poesia i llegiré alguns poemes. Jo em dedique a la poesia per què l’atzar de la vida va ser forjant una vocació, el meu pare llegia poemes en veu alta, vaig tenir bons professors de literatura, escolte a Serrat cantar poemes d’Antonio Machado i tot es va anar implicant. Amb tant temps dedicat a la poesia, ja que m’agrada meditar el que significa el meu ofici, la meua vocació i en aquesta època anomenada postverdad on hi ha tanta mentida tradicional adaptada a les noves tecnologies, en aquesta època, que tot el mercantilitza i en aquesta època, que esborra a la memòria i que fa del temps un objecte més d’un sol ús. M’agrada dedicar-me a un ofici que és un diàleg amb els majors, que arreplega la tradició que ens ve des dels segles anteriors, que intenta ser un diàleg amb la veritat i que intenta també, parlar de valors que tenen a veure amb l’ésser humà i que mereixen respecte, més enllà de la mercantilització.
Presenta nou llibre, que ens pot dir d’ell?
He publicat un llibre que es titula “A porta Tancada”, li vaig demanar el titule prestat a Jean-Paul Sartre, l’escriptor francés, que és un drama en el qual els personatges descobreixen en un moment que estan morts i que estan en l’infern, i on un d’ells diu que l’infern són els altres. En un moment de crisi econòmica per a la societat en la qual viu, de crisi també de valors, per què s’està degradant molt la democràcia. És una època també de crisi personal per què complisc seixanta anys i s’adona el cos que el temps no passa debades i el cap s’adona que a part del temps que ha passat a la història, hi ha moltes coses que pertanyien a la meua educació sentimental i que estan molt desaparegudes. Jo a voltes als meus alumnes els pregunte per exemple quan parlem de teatre, sabeu qui és Fernando Fernán Gómez? D’unes 60 o 70 persones doncs hi ha una que alça la mà, o li parle de cantants que ja per a ells són la prehistòria o de pel·lícules que no han vist. Bé a part del temps, passa la història i jo vaig voler reflexionar sobre la crisi d’algú que comença habitar un temps que ja no és el seu i que a més, pateix les injustícies de la desigualtat i la degradació de la democràcia. Tot açò que provoca indignació, provoca també meditació, cerca de llum i serenitat, sobretot, l’esforç de no convertir-me en un vell cascarraries, a açò li he dedicat el meu últim llibre de poemes.
Pot compaginar fer classes i al mateix temps fer poesia?
Sóc professor de literatura i en l’origen de la meua vocació està l’enlluernament del lector. Jo sóc un lector i si em dedique a escriure és perquè em va enlluernar el que vaig llegir d’altres poetes i si em dedique a fer classes és perquè he aconseguit tenir la sort que em paguen per fer allò que m’agrada fer, que és parlar dels llibres que llig. Al meu em sembla que és molt important distingir el que significa tenir una ocupació i el que significa tenir una vocació. L’ocupació ens serveix per a arribar a fi de mes, però la vocació és el vertader luxe, dedicar-te a allò que et realitza de manera personal. I sóc professor de literatura per la mateixa raó, per la qual sóc escriptor.
Quins autors té com a referència?
Tinc a molts poetes de referència. Ser professor de literatura significa que un any he de parlar de Sant Joan de la Creu, en el curs següent he de parlar de Poeta a Nova York i pas del clàssic a l’avantguarda. En la meua vida han influït especialment Antonio Machado, Federico García Lorca, Rafael Alberti, Jaime Gil de Biedma, Ángel González van ser els meus pares, els meus avis o els meus germans majors, però gaudisc de molts tipus de poesia i sóc un lector de Garcilaso, Juan de la Creu o dels poetes joves. És important tenir els ulls oberts i aprendre de les coses que els joves van a portant a la poesia.
