Luis Landero: “A l’hora d’escriure un es troba a soles”

L'any passat es va divorciar de la seua escriptura íntima amb la novel·la: “La vida negociable” i ara la seua ploma coqueteja amb les fulles d'una altra història que manté en secret per a no perdre l'interés

El cicle “La dignitat de la paraula” va portar a l’escriptor, Luis Landero al Gran Teatre d’Elx, per a xarrar amb el públic i reflexionar sobre el present. L’escriptor il·licità, Francisco Gómez, va anar l’artífex de conduir una conversa d’amics. Luis Landero als seus 70 anys considera que la vida li ha passat com a tothom, coneixent la por, l’alegria, l’eufòria i la desesperació. Va nàixer en 1948 en un d’aqueixos pobles rurals d’Extremadura, Alburquerque, perdut de la mà de Déu i com ens descriu l’escriptor, “es vivia més o menys com en el segle dinou o quasi com en l’Edat Mitjana”. Tenint dos anys, pel 1960, va emigrar amb la seua família a Madrid i allí va conéixer també el món industrial. Per a Landero, haver conegut dos contrastos de vida li ha semblat com si visquera un segle sencer en miniatura. Per a guanyar-se la vida es va dedicar a treballar i a escriure, també va flirtejar amb la música tocant la guitarra flamenca i ha viatjat on ha volgut. No obstant això, en la seua novel·la “La vida negociable” publicada en 2017, té un tros d’aquesta introducció, doncs els ingredients són els d’un comptador d’històries encarnat en un perruquer, que explica als seus clients una cronologia de les seues aventures d’adolescent per un barri de Madrid, fins que ja amb quaranta anys, encara segueix cercant-li sentit a la vida.

Luis Landero Actualitat Valenciana
Josep Manel Sánchez

Que rutines realitza un escriptor quan escriu una novel·la?
Doncs com la de qualsevol treballador que s’alça als matins i es posa a treballar, més o menys. Unes vegades li ix alguna cosa, unes altres no li ix gens, a voltes es desespera, a voltes s’entusiasma i un dia amb un altre va passant el temps. No hi ha més rutina que llegir, escriure i anar emplenant folis.

Quins autors té com a referència?
Seria una llista interminable: clàssics espanyols i de fora d’Espanya, del segle dinou, novel·la anglosaxona del vint, novel·la hispanoamericana, és que seria la cançó de l’enfadós. Tinc potser uns 50 o 60 autors de referència dels quals torne molt sovint i els llig sense descans i sense cansament.

Què li sembla que hi haja un premi al seu nom i quins dels premis rebuts guarda un bon record?
Els premis sempre agraden, d’alguna manera, et guareixen la inseguretat sobretot, la gent insegura com és el meu cas, que no cree molt en el que faig, encara que bé…, a voltes si cree. Però no tenen major importància, ni lleven ni posen, estan bé per a satisfer la vanitat d’un durant uns dies, no gaire més. Després a l’hora d’escriure un es troba a soles. Els premis és una experiència episòdica i superficial.

Té vuit novel·les escrites, un llibre d’articles, un d’assaig i fins i tot un de biogràfic, s’ha plantejat alguna vegada escriure un llibre de poesia?
Jo vaig començar escrivint poesia, vaig escriure centenars de poemes des dels 14 fins als 20 anys més o menys. Quasi sempre es comença escrivint poesia perquè és el més impactant, el més proper, està relacionat amb el ritme, amb la dansa, amb la música però no he sigut bon poeta i allò va ser una experiència meravellosa però els meus afanys poètics, els puc més o menys mitigar escrivint novel·les.

Luis Landero Actualitat Valenciana
Josep Manel Sánchez

De tots els llibres publicats, quin d’ells li ha costat més escriure?
Tots m’han costat molt d’escriure perquè en tots ells he posat el millor que tenia de mi mateix, de tots m’he quedat insatisfet, perquè pense que es podia haver fet millor. El primer per exemple, per allò que va ser el primer llibre, guarde un bon record, “La balconada a l’hivern”, “La vida negociable”, “El guitarrista”, hi ha uns quants que em satisfan o almenys, no m’avergonyeixen massa. De tota manera, jo no em rellig. La novel·la que més m’agrada és la que estic escrivint ara, aqueixa és la pròxima, la important i la millor sens dubte.

Hi ha un tros de Luis Landero en les seues novel·les?
Si està, no és que siga autobiogràfic el que escric, però estan les meues experiències, estan les meues coses i la meua manera de veure el món. Evidentment totes les meues novel·les té un aire a família i tenen uns dimonis literaris, un repertori de temes no gaire extens de manera que, a voltes, un no escriu el que vulgues si no més aviat el que pugues i aqueix el seu món. Açò és el més important per a un escriptor, trobar el seu món i el món d’un a voltes no és massa extens tampoc. El món de les teues experiències, un és el que és però també és el que veu, és el que sent, és el que llig, les pel·lícules que veu és tot açò, si un ho fa seu, açò formarà part de la biografia de cada quin.

Influeix la realitat i els esdeveniments tan nacionals com internacionals per a un escriptor a l’hora d’escriure?
Influeixen però no a l’hora d’escriure. Si un està escrivint una novel·la o està escrivint un poema d’amor, doncs en aqueixos moments el que Trump i Macron es reunisquen per a veure el d’Iran i el programa nuclear no crec que li influïsca molt. Però un abans que escriptor és ciutadà i en aqueixa mesura influeix, però no a l’hora d’escriure.

Un llibre promou la cultura, creu que es llig menys o no obstant això amb les xarxes socials s’ha fomentat l’escriptura i la lectura?
Els percentatges estan ací, el 40% dels espanyols no lligen un llibre a l’any, no lligen gens. Amb les xarxes socials, amb internet, es llig encara menys perquè internet és el joguet més extraordinari que s’haja creat mai en una societat puerilizada, on la gent es dedica com a xiquets a jugar a internet. Com en uns altres temps, que es podia jugar a una altra cosa, és molt més còmode. Escriure exigeix lentitud, exigeix recolliment i la gent no aquesta predisposada a pagar aqueix preu d’arreplegar-se amb un llibre i fer l’esforç de llegir-ho, i a més, quan hi ha entreteniments més barats en altres costats. Però d’altra banda, un va a instituts i es troba gent estupenda que llig i que està disposada a pagar aqueix preu. Ara que hi ha alguna cosa que ens crida al pessimisme, al meu em crida profundament al pessimisme, però també hi ha símptomes que encara es resisteix, que hi ha una part de la societat que resisteix tot açò i que és esperançador.

Luis Landero Actualitat Valenciana
Josep Manel Sánchez

És probable que tant la televisió com a internet no siguen del seu grat.                                                      Internet si és del meu grat, de fet, maneig molta internet i joc amb internet, perquè sobretot és un joguet. Encara que té una part útil, ho utilitzem normalment per a divertir-nos, per a tafanejar, per a embullar. Però no tinc gens contra internet, al contrari, em sembla una eina extraordinària, la qual cosa passa és que és una eina perillosa, perquè després amb tot açò dels mòbils, amb Twitter doncs açò es converteix en un joguet. És un joguet que converteix en xiquets a la gent, per a pensar fa mancada solitud, fa mancada lentitud, és el que s’ha fet en el món en el camp de les humanitats, de les ciències, l’art…, tot açò es fa des de la lentitud i des de la solitud. La televisió és estupenda, jo veig pel·lícules de l’oest que m’agraden molt i partits de futbol. El que veig de la televisió és el mal gust de certs programes, però açò supose que serà reflex del mal gust social.

Abans va dir que tenia un llibre en projecte, podria explicar una mica d’aqueix llibre?
No puc explicar res perquè seria ridícul, perquè t’hauria de començar a explicar l’argument i si t’ho explique, d’alguna manera estic abaratint la novel·la. La novel·la deia Monterroso: “a tots ens ocorre les mateixes coses però el que ens diferencia és la manera d’explicar-ho”. Si jo explique l’argument seria una cosa anodina, és una novel·la que estic escrivint i eixirà a la llum a primers de l’any que ve. Quan parle del que estic escrivint després m’agrada menys pel fet d’haver tafanejat i haver parlat d’ella. Estic en un idil·li amb la meua novel·la mentre aquesta no isca, és un idil·li on a soles estem la novel·la i jo, que és com ha de ser, fidelitat absoluta d’un cap a un altre. Quan ja comence a coquetejar i a parlar d’ella, ja som massa, amb què hi haja dos val.

Podria dir que va parlar en el Gran Teatre i si ja havia estat abans ací a Elx?
Del que em pregunten, mantindré una conversa amb Francisco Gómez i no sé què és el que em va a preguntar. M’imagine que em preguntarà sobre les meues novel·les, els meus temes, les meues coses, manies d’escriptors. Intentarem tenir una xarrada distesa i amena que puga ser interessant per als quals vagen a sentir-nos. He estat a Alacant diverses vegades però a Elx no. M’han parlat molt bé d’aquesta ciutat i després t’arriben notícies d’amics com Vicente Molina FoixVicente Verdú. Una vegada em van convidar a veure el Misteri però no vaig venir. Encara que no he vingut mai, sempre he tingut la sensació d’haver estat ací, a pesar que no he estat.

: Valencià

Publicidad