En Castelló, allò conegut com el món de l’art, és un espai de trobada entre persones molt diferents i amb punts de vista, podríem dir, dispars. No han estat poques les ocasions en què conversant amb diferents persones amb les quals, compartint inquietuds o no, però amb els qui acabes sent conegut d’este petit i apassionant món, ens aturem a pensar en algunes malaurades desavinences entre espais expositius i artistes, entre institucions i espais o entre creadors i creadores.
Si més no, si una persona és capaç de reconciliar tot este entramat social, és una artista local qui únicament es veu superada artísticament per un aspecte molt més transcendent que el creatiu: la qualitat humana i el reconeixement cap als altres.
Cert és que Maria Griñó, que sense dubte va heretar amb creus la creativitat de son pare, Traver Griñó -persona que encara roman, més d’una dècada després de la seua mort, en el cor i en el record de la societat de Castelló-, ha estat capaç superar la que podria haver estat una barrera immensa per a la seua carrera i, també, una eterna comparació.
Els darrers dos mesos ha tingut lloc en la Bohèmia, el culture club que dirigeix Manu Vives, la darrera mostra amb què Maria ens delecta. Certament la seua obra amaga molt més del que pot ser perceptible amb una mirada ràpida. La seua és una obra amb un treball extrem i una delicadesa infinita, i allò que pot semblar senzill esdevé en hores de treball i recapacitació sobre una idea, sempre, val a dir, amb el pinzell a la mà.
Però pensem en algunes de les característiques que, d’alguna forma, defineixen el treball de Maria Griñó en els últims anys. Des de la seua primera exposició el Maig de 2008 en la Galeria Estudi, de Vila-real, Maria no ha deixat de pintar per tractar de mostrar al món unes mirades diferents sobre realitats de la vida quotidiana. La seua pintura, quasi sempre caracteritzada pel retrat de personatges femenins, en primer plànol, tracta de fer veure tot allò que moltes voltes passa inadvertit en la ment, la fugacitat d’uns pensaments, que en moltes ocasions, ens neguem a exposar públicament. Una amalgama de pensaments que d’alguna manera confronten eixa idea de la realitat projectada amb la qual vivim enfront d’eixa realitat purament sensitiva, viscuda, que experimentem des del nostre més profund interior.
Els personatges, quasi sempre femenins, escenifiquen també una forma de donar veu a dones anònimes, presents en la història, quasi sempre en la història de la vida privada, i que en massa ocasions han estat silenciades pels relats dominants. Tot i que es tracta en la seua majoria de personatges onírics que no tenen referents evidents -exceptuant alguns casos on els personatges són recurrents figures de la cultura pop- es tracta de personatges que ens narren una història i una actitud vital front a les seues realitats, que també podrien ser les nostres. L’acceptació del cos tal i comés, l’amalgama de pensaments no exposats per la correcció hegemònica del qual diran -tan ben idealitzats amb les seues habituals volutes, llaços i altres elements del decorativisme clàssic que se situen a la zona del cap- tracten de fer-nos comprendre que hi ha molt més darrere de qualsevol persona, darrere de qualsevol dona.
Una de les característiques més interessants, sota el meu parer, de Maria Griñó, és la seua capacitat de conjugar diferents llenguatges en una acció plàstica que finalitza en una composició tradicional com pot ser la d’un retrat, sempre carregat d’elements conceptuals, tal com he volgut assenyalar just abans. La seua activitat com a dissenyadora durant més de dues dècades ha contribuït, sense dubte, a aconseguir un perfeccionament extrem en cadascuna de les seues obres i, a la vegada, en cadascun dels detalls d’estes. No menys interessant són algunes de les fonts d’inspiració d’on, d’alguna forma, beu el treball de Griñó: el pop art, el disseny, les estampes del Japó o el còmic. Còmic, per cert, on no podem oblidar la seua participació en FECO, l’associació de dibuixants d’humor de més relleu de tot el país. Pel que fa al suport sobre el qual treballa, també és d’allò més variat: des dels petits formats en paper, sobre els quals utilitza aquarel·la, acrílic, tinta o grafit, fins als formats de gran mida que solen ser sobre fusta. Sempre sense oblidar el format digital que tan bé domina i amb una alta definició pictòrica que destaca sobre la majoria de les obres que solen ser transvasades d’un format a l’altre.
Si diem que la seua obra és una obra de la vida quotidiana molts pensaran que no. Però no ens enganyem: clar que ho és, i resulta evident si ens fixem en la temàtica de les obres, en el missatge, i no només en el primer impacte visual. Petits elements que ens recorden a la vida més directa, més comú, emmarcats en un context de somni, on la tangibilitat de la realitat està més que present. Estem parlant de detalls com, per exemple, la presència de tatuatges en la pell d’alguns personatges femenins.
Una de les seues obres més recents, i possiblement la que més interés va suscitar durant esta última exposició, ha estat aquella en la que es fa referència a la taronja. La taronja és una fruita que cobra un sentit especial en la nostra zona, la Costa d’Azahar. Sense dubte, una referència directa a la forma de vida de la mediterrània, a la bellesa de la llum, de la natura i, perquè no, a la forma de generar riquesa des de la sostenibilitat de cuidar l’entorn agrícola. Però la taronja és també eixa tradició que passa de generació en generació i que ens marca, ens marca tant com una icona tatuada en la nostra pell tal com reflecteix la protagonista de l’obra. Sorprén també el fons de l’obra, dispar, binari, que ens recorda a la pantalla numèrica d’un ordinador indesxifrable, inintel·ligible, que es mostra com una realitat codificada que requereix certs coneixements per resoldre.
Maria Griñó crea un art de la proximitat, proper i agradable, que invita a ser observat. Però també crea un art que convida a la reflexió, a la introspecció, a la valoració d’aquelles coses que tenim i, sobretot, a afrontar els problemes de la vida real amb una mirada de color que siga capaç de construir projectes il·lusionants.
David Luís López, membre de l’Associació Valenciana de Crítics d’Art (AVCA) i Professor de la Universitat Jaume I
