Esta edició de la Fira d’Art Contemporani de Castelló, MARTE, ens mostra una fira cada volta més cuidada, consolidada i, alhora, d’avantguarda amb una clara vinculació al territori on esdevé. Si les primeres edicions de MARTE van ser dures en molts aspectes, i van ser també les causants en què alguns expositors reconeguts no tornaren, aquesta edició de Marte visibilitza la forma definitiva de la fira i la consolida dintre del seu estil característic i dimensió proporcional a Castelló. És aquesta una edició que pretén, a més a més, aproximar-se molt més que altres edicions a un públic que perfectament pot ser també consumidor d’art en termes econòmics.
Castelló és una de les ciutats que més ha vist minvar el mercat de l’art i, conseqüentment, ha experimentat un tancament consecutiu de les Galeries privades. Hui a Castelló, com a Galeria d’Art Contemporani només sobreviu la Galeria Cànem (C/ Antonio Maura). Hi ha altres espais privats plurifuncionals amb gran activitat cultural, però no els podem incloure dins de la definició tradicional que comprén una Galeria.
Un dels fets més sorprenents de la fira ha estat una qüestió formal i, entenc, casual: quasi totes les peces de caràcter escultòric estaven elaborades, directa o indirectament, a partir d’un suport ceràmic. No sé si es pot o es deu vincular a un estudi reflexiu dels comissaris, però cert és que aquesta és la província referència en el món de la ceràmica a Espanya. Un altre fet, molt interessant, ha estat la presència de dones artistes entre les propostes dels diferents stands. Fet destacable en eixe sentit és que l’Obra adquirida per UBE Corporation (un dels patrocinadors de la Fira) ha estat la d’Alejandra Freymann, a proposta de la madrilenya galería Herrero de Tejada. El treball d’Alejandra, ens aproxima a la idea del relat invers, a la introspecció que pretén crear un nou llenguatge visual diferent del de les mateixes paraules. Algunes de les seues obres més recents tenen un aspecte fins i tot jeroglífic que tracta d’evidenciar que existeixen més mirades sobre un món tantes voltes construït sobre idees fixes en el que la deconstrucció esdevé un repte tan difícil com necessari. La formalitat visual i plàstica de l’obra, mitjançant l’ús de colors plans, que de vegades tendeixen a diluir-se fa de les seues peces una obra viva i vital, enèrgica i confiada, que d’una manera positiva ens recorda les complexitats del món.
Tot i que la qualitat i el meu absolut respecte a tots els qui van participar, tant galeries i espais d’art, com artistes, voldria aprofitar aquest text per a fer un breu recorregut per algunes propostes que em van semblar més interessants i que em vaig poder aturar a escoltar. Sense dubte, una d’aquestes propostes que més interessants em va semblar va ser la de l’Aina Albo Puigcerver, a l’estand de la Galeria de Pep Llabrés, de Palma de Mallorca. Albo Puigcerver té un llenguatge visual molt interessant que pretén apropar-nos a la seua realitat a través de les formes geomètriques. Si més no, no és una geometria mesurada i repetitiva, sino que sorgeix del no-res, de la més estricta inspiració de l’artista. La tipologia dels formats és ben variada, des de petites creacions en format aproximadament A5, unides entre elles i prolongant la mida, a través de les quals acaba construint un artefacte amb forma de llibre on l’espectador pot interactuar, i endinsar-se dins del discurs mateix de l’obra, que d’alguna manera ens relata eixa necessitat de retrobar-nos en una continuïtat quasi circular, d’anades i tornades, que moltes voltes tendim a oblidar immersos en la quotidianitat. Caldria destacar que el suport principal d’aquest llibre que construeix Aina Albo, és la fusta. La fusta obri i tanca el llibre. La fusta sempre escultòrica com totes les peces d’Aina, és emprada sense treballar-la en excés; esdevé com a element natural que també es veu industrialitzat i incorporat en les dinàmiques comercials, i connecta en el discurs de les seues altres peces, llenços que fugen de la fragilitat de la tela per esdevenir fusta. Cromàticament és utilitza colors molt lleugers, de vegades imperceptibles tot i que, a mi particularment, tendeixen a recordarme a la llum càlida i connectada amb la terra i la mediterrània que es viu a ses illes.
Shiras, una de les galeries amb més moviment de la València actual, ens proposa una mirada als compasos i al ritme de la vida de la mà de l’artista Ricardo Escavy. La seua obra, en la seua doble condició d’artísta plàstic i músic, ens condueix a un relat musical en el qual es comprova una linealitat temporal present en totes les peces. Com si es tractara d’una escriptura, podriem dir que a partir de les composicions d’Escavy trobem un abans i un després. Un relat consumat en cadascuna de les peces. Menció especial deuriem fer a la sèrie de discos de vinil que dins d’un tocadiscs i amb una llum projectada sobre ells observem unes determinades formes en un viu color elèctric. Aquest fet es consuma en el mateix disseny de l’embolcall dels discos de vinilo, atribuint a aquesta peça el valor afegit de ser capaç de conjugar art, tecnologia i disseny, tot des d’una posició cromàtica arriscada i una evident voluntat d’arribar a un públic col·leccionista que troba en Ricardo Escavy una notable diferència respecte a una majoria.
Una altra proposta que va encaixar en mi aquella vesprada va ser la de Little, el conegut ilustrador, de la mà de Espacio Nuca de Salamanca. Cert és que es trata d’una obra que per la seua popularitat i, perquè no, accessibilitat econòmica per part dels col·leccionistes, podria afirmar que va ser una de les que majors vendes va tindre durant la fira. Little dibuixa breus escenes de la vida que són perfectament assumides per l’usuari a les xarxes i pel consumidor en tota mena d’objectes. A més a més, aquesta claredat del discurs, de vegades es fa absolutament evident per l’acompanyament del dibuix amb un text que, encara més, clarifica la imatge. El buenrollismo, i la voluntat de transformar el dia a dia de les persones des de les petites accions i canviar la mirada general d’allò que ens envolta és el que aconsegueix Little amb la seua obra. Alguns artistes consagrats no tardarien a afirmar que aquestes coses “no són art”, però si l’art és també eixa ferramenta per canviar el món transformant la mirada de les persones i fer-los conscients d’alguna cosa de valor, Little és un creador artístic innat que arriba a un gran públic.
Els espais institucionals, que estaven ben diferenciats dels stands comercials, van fer una aposta més mesurada, amb unes aportacions de gran interés per al públic general de la fira i que compatibilitzaven l’espai amb conferències que van ser de gran interés. En el sentit institucional, caldria destacar el paper del Museu d’Art Contemporani Vicent Aguilera Cerni, de Vilafamés, un dels grans dinamitzadors culturals de la província que ha consolidat la seua col·lecció amb una reactivació de l’activitat en els darrers anys. En definitiva, la Fira ha estat una trobada anual consolidada i que consolida la seua continuïtat. Castelló no és un lloc fàcil per al mercat de l’art i les fires són eminentment mercat, però la continuïtat de MARTE i el suport dels patrocinadors permetrà que la província continue gaudint d’aquesta trobada anual.
David Luís López.
Crític d’Art – AVCA.
