Mercedes de Cecilia: “Imaginar que puc fer-me invisible per uns instants i deixar brollar la paraula…, això és un autèntic plaure”

En els inicis del poemari “Terra bullint, migdia blanc”, pretenia ser un projecte per recaptar fons per erradicar la plaga del morrut roig que amenaça les palmeres de la ciutat natal de l'autora

Mercedes de Cecilia és una jove escriptora il·licitana llicenciada en Història per la Universitat d’Alacant que somia a dedicar-se, en un futur no molt llunyà, a l’escriptura. Mentrestant, compagina la seua passió, amb el seu treball de professora de Geografia-Història en l’ensenyament secundari. L’Ajuntament de la seua ciutat ha decidit recolzar-la a publicar el seu únic llibre que té com a títol “Terra bullint, migdia blanc” i il·lustrat per Andreu Castillejos, que estarà molt prompte en totes les biblioteques d’Elx i potser també de la Comunitat Valenciana. En ser una publicació subvencionada pel departament de cultura del consistori il·licità, no podrà estar a la venda en llibreries i molt difícilment podrà ser adquirit de manera particular, però el fet d’haver trobat el suport perquè aquest poemari surta a la llum, per a l’autora és el millor dels premis.

Com t’agradaria veure’t en un futur i com vas començar a escriure?

M’agradaria en el futur seguir escrivint, aspire a millorar i aprendre cada dia, amb cadascun dels meus llibres. La resta, si ha de venir, vindrà solament. El principal és treballar i fer-ho des de l’amor a les paraules. Vaig arribar a la literatura quan era petita, encara recorde per exemple l’entusiasmada que estava quan, sent molt xiqueta, vaig llegir un llibret molt breu que hi havia a casa que es deia “Viatge al Centre de la Terra” de Julio Verne. Amb cada pàgina sortia de la meua habitació corrent a dir-li al meu germà i a la meua mare que havia aconseguit llegir aquest text sola. També vaig començar a interessar-me per l’escriptura sent molt petita, però la idea de voler “ser escriptora” em va arribar als 18 anys.

Vas estar exercint de comunicadora i presentadora per a la televisió local il·licitana, explica’ns, quin va ser la teua experiència?

Va ser enriquidora, sens dubte, en diversos sentits. Vaig aprendre de les persones que m’envoltaven de manera especial, al programa sobre diversitat funcional “Elx es mou amb tu”, on vaig aprendre dels meus companys de TeleElx i també vaig aprofundir una mica més en la discapacitat i a comunicar-me millor… Vaig conéixer a molta gent de molts àmbits i vaig créixer com a persona. Va ser una bona oportunitat i aquesta experiència no la canvie per cap. Tornaria a la televisió local quasi amb els ulls tancats, però tal vegada, amb un espai sobre la cultura local i especialment sobre literatura, si pogués ser. A Elx tenim molts escriptors que, sent dir-ho, encara són desconeguts pels mateixos il·licitans. És una pena però hem de treballar per intentar canviar aquesta situació. També vaig dirigir i vaig presentar, al mateix canal televisiu local, “La Veu de les Palmeres” que era un programa enfocat al morrut roig i la problemàtica d’erradicar aquest coleòpter. L’experiència també va ser gratificant i molt productiva per la meua vida.

Quin és el gènere literari en el qual millor et desemboliques i per què?

He escrit massa poc per respondre’t bé a aquesta pregunta, però en aquest gènere, en el diari íntim que suposen aquestes pàgines, em vaig trobar comodíssima i tinc ganes de repetir l’experiència.

El teu poemari “Terra bullint, migdia blanc”, en què et vas inspirar i com van sorgir les poesies d’aquest poemari?

Va ser una època de la meua vida una miqueta convulsa…, en el terreny emocional. Crec recordar que tenia uns 24 o 25 anys i la sensibilitat a flor de pell. Supose que en aquesta prosa poètica em va influir molt l’obra “Mortal i Rosa” de Francisco Umbral. Perquè en aquell moment em va meravellar tant eixa força literària i aquesta manera de transmetre els sentiments, que vaig rellegir el llibre diverses vegades. Umbral deia que era “el poema en prosa de la seua vida”. Jo no dic tant, per descomptat, però sí que puc dir que són unes pàgines molt especials per a mi. El meu llibre ha guanyat un Accèssit en el Premi de Poesia Festa d’Elx 2012, encara que no ha estat l’únic premi que he guanyat, en l’institut sent adolescent vaig guanyar algun premi, així com en el Concurs de Contes de Santa Pola i vaig quedar Finalista en el Primer Concurs de l’Associació d’Alzheimer de Salou.

La il·lustració va a càrrec d’Andreu Castillejos, com va ser eixa col·laboració?

A què et refereixes? A com va sorgir la idea de fer una obra conjunta? Va ser un dia indeterminat de primavera, si no recorde malament, fa diversos anys. En el Carrer Major de la Vila, a l’altura de l’Ermita de Sant Sebastià, li vaig comentar a Andreu si estaria disposat a col·laborar en una obra que havia escrit. Ell em va mirar fixament als ulls i em va dir que sí, perquè era una persona molt generosa a més d’un gran pintor i fotògraf. En principi, jo volia destinar l’obra a recaptar fons per lluitar contra el morrut roig, que amenaça el palmerar il·licità, però ara comprenc, amb el pas dels anys, que tan sols era un somni adolescent o una quimera…, doncs vaig imaginar llavors que podria guanyar molts diners i salvar moltes palmeres, quan els tractaments i la mà d’obra, en veritat, són caríssims. Andreu, a més, em deia a la seua casa quan quedàvem per veure les làmines ja acabades, que ell ho feia sobretot per mi, per ajudar-me en tant que siga possible en els meus inicis a la literatura. Ell sabia que l’un altre no tenia massa sentit.

El llibre ho publica l’Ajuntament d’Elx, com va ser aquesta col·laboració i quan surt publicat o imprés?

La veritat és que encara no ho sé, però supose que aviat. Potser en aquest mateix mes de setembre o a l’octubre. Estem ultimant la portada i ja no falta més que un sospir. Vaig demanar la col·laboració de l’Ajuntament sabent el valor incalculable que ara té l’obra d’Andreu Castillejos per a la cultura il·licitana. En aquest cas, a més, es tracta d’una obra pòstuma.

La poesia és un gènere literari que al lector li costa digerir, creus que el teu poemari pot agradar al públic i si no és així, què creus que faria falta per animar a algú que llegira el teu poemari?
Crec que l’obra tanca reflexions sobre la vida que poden resultar interessants a molta gent que, potser, no és lectora habitual de poesia. Hem de pensar que és prosa poètica, o una espècie de “diari íntim”. Animar a la gent a llegir el llibret no és senzill, en aquest sentit, solament puc dir que la combinació literatura-pintura és molt interessant, i que a més, es tracta de cultura contemporània d’Elx.

Mercedes Actualitat Valenciana
Josep Manel Sánchez

Per què creus tu que al públic no li agrada la poesia i, no obstant això, qualsevol escriptor novell és el que primer fa?

Bé, no estic segura que la poesia siga el gènere que esculla qualsevol escriptor novell, més aviat estic en desacord amb aquesta afirmació. Per exemple, no és el meu cas perquè jo “he descobert” la poesia bastant tarda. Precisament és aquesta tardança a descobrir el gènere líric i la seua bellesa el que li dóna sentit a l’obra, que parteix de la desesperació, i acaba després d’omplir pàgines d’escriptura en to intimista, en l’esperança per contemplar un nou dia en el qual, ara sí, estava present la poesia. Per això es diu “Terra bullint, migdia blanc”, com explique en una de les pàgines inicials.

Què és el que t’anima a escriure i per què? Tens algun hàbit a l’hora d’escriure?

Certament no ho tinc, perquè durant uns anys vaig perdre la il·lusió per escriure i és ara quan està retornant. Em deia a mi mateixa durant aquest temps, que no ho havia de forçar, que ja arribaria el moment de posar-me a escriure de nou.

En què s’inspira una escriptora o poetessa?

La cita que introdueix el llibre parla de la “inspiració”. La sent dins de mi quan em faig transparent i la literatura, simplement flueix des de dins l’exterior, llavors, ets com un canal. M’inspira, per dir-ho així, imaginar que puc fer-me invisible per uns instants i deixar brollar la paraula…, això és un autèntic plaure.

Tens algun projecte en ment que pugues explicar?

Estic treballant en una obra de teatre des de fa un temps. Es va construint molt a poc a poc, no sé quan l’acabaré. Jo m’oblide d’ella la gran majoria del temps i de tant en tant, durant uns pocs dies, viu moments de creixement. També treball per formar-me com a escriptora de narrativa, és el que m’agradaria escriure aviat.

: Valencià