Messi tomba al Levante (0-5)

L'atacant argentí va ser una espècie de corsari per a les hosts blaugranes.

Messi com a principi i com a final: com a fonament argumental del relat que proposa el F.C. Barcelona sobre l’interior del verd. Messi com a Alfa i Omega vertebrador del joc de l’esquadra cule. Tot comença i tot acaba en les seues botes. És evident que hi ha hagut futbol abans de l’aparició de Messi i és una evidència que la disciplina prosseguirà quan haja declinat la seua estrela. El que sembla inqüestionable és que Messi va sorgir pel firmament del Ciutat per a canviar d’arrel el signe d’una confrontació que, des d’una certa perspectiva, va penalitzar en excés les ànsies i la voracitat del combinat que prepara des de la banqueta Paco López.

La cataracta de gols, cinc, no hauria de minvar aqueix esperit irredent que caracteritza a l’equip granota des de l’aterratge del preparador valencià. La graderia local va premiar aqueixa proposta ferma i decidida que va exhibir durant noranta minuts terrorífics a tenor del veredicte del resultat. L’esforç del grup en la narració del duel va ser titànic. No obstant això, no va haver-hi justícia, ni poètica. El valor no va ser suficient garantia per a fer fallida l’ànim d’un bloc que transita per Lliga ancorat a les botes màgiques i virulentes de Messi.

L’atacant argentí va ser una espècie de corsari per a les hosts blaugranes. Es va llançar a l’abordatge de la meta de Oie des de tots els plans possibles. Va ser l’assot del gol, l’assistent i el cabdill d’una cita que va governar amb contundència. El somriure en el seu rostre era una reivindicació i una metàfora de tot allò que havia esdevingut sobre la pastura. La veritat és que el Llevant va ser fidel i previsible als seus ideals.

El guió estava marcat per endavant. El temor i la por van quedar reclosos a l’interior del vestuari. És una patent identificativa. L’escuderia de Paco López va tractar d’intimidar al seu oponent en l’epifania de la confrontació. I va circumdar amb perill els dominis de TerStegen. No hi havia concessions. Ni treves. Boateng es partia l’ànima buscant espais pels quals colar-se per a tractar de repetir la gesta del partit que va dibuixar el curs passat quan va emmanillar al F.C. Barcelona amb un hat-trick contestat en el temps més pròxim al present per Messi.

El davanter africà va semblar derrocar la fortalesa cule amb obús que va fer cruixir el travesser del porter català. El cuir va xocar amb la fusta i va iniciar un viatge en direcció contrària a la xarxa de la porteria barcelonista. El partit va poder canviar. I de fet ho va fer, si bé va ser per a allunyar-se definitivament del Levante. En aqueix punt va quedar dimensionada la figura de Messi. L’argentí va fer la llum per a posar una pilota exquisida en les botes de Luis Suárez. Estava envoltat de defensors locals, però va trobar la pausa i el rigor necessari per a esquinçar l’entramat defensiu amb un servei letal que va trencar el marcador i la igualtat que es presagiava en virtut dels fets succeïts a l’interior de la superfície del camp. El Barça no mostrava signes de confort. Però compta amb un futbolista determinant en les seues manifestacions. El duel s’acostava a l’ocàs del primer acte i la diana contenia uns efectes devastadors.

No va tardar Messi a anunciar l’apocalipsi. Busquets va posar en marxa el radar per a detectar la carrera de l’argentí en direcció cap a Oier. Ningú va poder contindre la seua fúria. Amb espais és imparable. Sense espais té poders per a infringir les lleis de la física. Messi joguineja amb l’espai i amb el temps. Els dos primers gols certifiquen aquesta argumentació. Potser el misteri que li embolica siga aqueixa extrema capacitat per a convertir l’irreal en real.

Els gols van ser un paradigma del que passava en el camp fins a aqueix instant de la confrontació. En certa manera, podria advertir-se que els rivals havien intercanviat els rols. El Barcelona regnava des del contraatac mentre que el Levante tractava de reivindicar-se des de l’ús de la pilota. Els gols van castigar la tirada granota a eixir des del fons de la cova acariciant amb manyaga i amb suavitat la pilota. La tendència pot ser suïcida si hi ha desajustaments. I n’hi va haver. Potser el final dels quaranta-cinc minuts inicials advertia del caire que adoptava el duel.

El Levante no va amagar el cap, però va contindre la respiració després dels colps patits. Messi va enterrar les aspiracions locals en l’epifania de la represa. Encara va tindre temps i pretensions per a signar el seu tercer gol. Piqué va arredonir un triomf que no hauria de tindre conseqüències devastadores per a la psique dels jugadors blaugranes.

Levante UD: Oier, Jason, Cabaco, Postigo (Prcic, m.70) Róber Pier, Rochina (Coke, m.70), Campaña, Bardhi, Toño, Boateng (Borja Mayoral, m.62) i Morals.

FC Barcelona: Ter Stegen, Piqué, Vermaelen (Arthur, m.52), Lenglet, Rakitic, Vidal (Coutinho, m.78), Busquets, Jordi Alba, Dembélé (Denis Suárez, m.81), Messi i Suárez.

Àrbitre: González González (Comité castellà-lleonés). Va mostrar targeta groga a Rober Pier i Jason, pel Llevant i a Dembele, Rakitic i Jordi Alba pel Barcelona. Va expulsar amb targeta roja directa a Cabaco (m.76).

Gols: 0-1, m.35: Luis Suárez. 0-2, m.43: Messi. 0-3, m.47: Messi.0-4, m.60: Messi. 0-5, m.88: Piqué.

Publicitat