Acabarem convertint-nos en una civilització dissecada que solament actuarà virtualment…? Com em dol el còccix! M’agrada escoltar la pluja, aquesta música improvisada té ritme, imatge i un sentit de gravetat. Quan et mulla, et besa tot el cos amb els seus llavis humits, sense importar-li el gènere. No tria ni selecciona a ningú, la pluja no té sexe i a tots/as estima i xopa, oferint el seu transparent i net jaç per al plaer solitari.
Un amic, aspirant a suïcida, em deia, que el suïcidi és l’única cosa que té sentit en aquesta vida. Afirmava: “Quin sentit té, un jove de 21 anys, que no vol morir -“encara”-, que ho envien armat fins a les dents a un lloc desconegut, deu mil quilòmetres allunyat del seu país i de la seua llar, perquè després, ho retornen en un plàstic pudent de mortalla? O els xiquets que moren de fam, pel capritx alié, anem, pel capritx pels diamants, els materials rars i els combustibles; o els que s’instal·len a la gatzoneta disposats a morir de fam, perquè viuen per força, envoltats de misèria i dictadors. I els que fugen de les guerres, buscant on trobar vida, i moren en l’intent, després d’haver estat maltractats, robats i després ofegats. A aquests/as no els donen l’oportunitat de si volen viure o prefereixen l’“eutanàsia”, que para ells/as no està prohibida. Jo vull suïcidar-me -continuava el meu amic-, precisament perquè em puc donar aquesta lliure elecció, la que no li donen a gran part de la humanitat, que no es volen suïcidar i no obstant això “els suïciden” contra la seua voluntat. Jo trie anar-me, pels meus collons!, ni la mort em va manipular, com manipula tot poder a la resta d’éssers vius. Me’n vaig fart, com el lampista que no aconsegueix arreglar tot un seguit de fugides d’aigua i es deixa anar, deixant inundar-se al món”.
Així acabava el discurs del meu col·lega, massa entenimentat per titllar-ho de boig. Ningú se suïcida sense motiu; crec que simplement deixen d’interessar-te les coses, et buides i t’omples d’ombra. Ser suïcida amb causa no és cap luxe, a més de ser considerat “tabú”: Existeix una por a descobrir la veritat, la malaltia mental o física, el fastig…o quan la vida en general resulta ja impossible. Però no pots moure’t, la camisa de força va tancar fèrriament la seua cremallera, els fonaments mateixos de la nostra societat “goyesca”, mantenen en la seua falda un autèntic manicomi.
Hi ha motius per a l’esperança? En aquests temps imprevisibles, d’economia precària, i deute CONSENTIT infinit, es produeixen més suïcidis, que accidents de trànsit a l’any, al nostre país. En el 2013, es van suïcidar quasi 4000 persones. Els motius són dispars, però tenen un denominador comú: que l’única cosa que funciona d’aquesta bola alcavota, és que segueix girant. La felicitat sabem que no es pot repartir, però si la justícia, el treball, la riquesa, el temps d’oci i una cultura menys individualista i menys consumista, para, almenys, tenir una oportunitat per a l’esperança. Creguen-me: cap persona feliç se suïcida.
