L’ésser humà es deixa portar per les masses i per les imatges. La pròpia psicologia diu de nosaltres que som “gasius cognitius”. Açò és: que preferim deixar-nos portar, que analitzar-ho tot concienzudamente en tot moment. Açò ho fem amb quasi tot en el nostre dia a dia. Doncs si ens anem a les coses que pertanyen al patrimoni cultural i tradicional del nostre país, doncs molt més.
Les tradicions són coses que enriqueixen la història de les diferents cultures. I que també poden ser seguides, acceptades o rebutjades. Però el cas és que estan ací. La tradició que anem a recordar ara és la dels tres famosos reis mags. És una tradició molt espanyola. Una tradició molt “cañí”. Molt nostra. I com a tradició nostra, també té molt de nosaltres Quin xiquet no ha somiat amb aqueix rei que li portara en el seu camell, tots els joguets del món?
Quina imatge més suggeridora. Aqueixos tres reis mags vinguts de l’exòtic orient, amb regals als xiquets. Tres reis, cadascun representant a cada part de la Humanitat. Baltasar el “rei negre”, que ve de l’Oriente més exòtic. Melchor el “rei de pèl blanc”, que ve de la vella Europa. I Gaspar, “el rei de pèl rogenc” que representa aqueixos països nòrdics, per allà perduts. Cadascun representant a una Humanitat ofrendando al nostre Senyor en el portal de Belén.
Imatge suggeridora, però per desgràcia poc fidedigna a l’Evangeli que fa referència. Si ens anem al text evangèlic, ens adonarem que els reis mags només apareixen en el capítol segon de Mateu. Els entesos de les Sagrades Escriptures (exégetes es diuen) diuen que com més apareix un personatge en el text, més probable és que existira. I veiem a aquests reis mags una sola vegada i d’una manera molt puntual. Podríem dir que apareixen fins a “accidentalment”. Perquè per ells Herodes sap del xiquet Jesús i mana passar als xiquets de Belén a ganivet.
L’única cosa que es diu d’ells és que eren “uns mags”. És a dir, que no eren tres. Podrien ser dos, tres, quatre, etc. I respecte a ser mags, els lectors contemporanis de l’Evangeli de Mateu podrien entendre o uns mags que practicaven màgia. O bé, uns erudits, una espècie de filòsof-matemàtic-astrònoms. Per tant, no eren tres, ni un d’ells de color, ni reis. I respecte al de mags….podrien ser uns astrònoms, ja que van veure l’estel que anunciava la vinguda del Mesías. També perquè en el text se’ns diu que coneixien les escriptures dels hebreus, i havien vist un estel.
Els experts fins i tot ens diuen que, probablement, foren erudits seguidors de les teories d’un tal Zoroastro, que vaticinava la vinguda d’un mesías. Per tant, que si seguim açò, ni tan sols eren hebreus. Així va prendre la tradició cristiana aquest fet per a celebrar aquesta festa. Era la festa de la Epipafía, és a dir, la festa de la manifestació del Senyor. Uns erudits de l’època adoren a un Xiquet que consideren el Mesías. Perquè ho entenguem, com si els científics de la Nasa anaren a adorar a Jesús.
El lector de Mateu, per tant, entenia que fins als pobles pagans, i que fins als erudits de l’època, anaven a adorar al Mesias. I he ací el sentit de la festa de l’Epifania: la manifestació de Jesús als pobles, als llests, en definitiva, a tothom.
Però açò sí. Sí que li van oferir encens, or i mirra, segons el text evangèlic. Però fins i tot açò té el seu sentit simbòlic: or com a rei, encens com Déu i mirra com a home. Tot açò d’acord al primitiu missatge i sintètic missatge de la fe cristiana: que el Déu fet home venia a instaurar el seu regnat.
A part de tot el que hem dit dels reis mags en el text evangèlic, la tradició cristiana ha anat enriquint a aquestes tres figures: són tres reis mags d’orient que es diuen Melchor, Gaspar i Baltasar. I fins i tot que les seues tombes estan en la catedral de Colònia. Tot açò, adorns que ens volen emmarquen el fet que Jesús ve per a tots. Que el Mesias era reconegut per tots. Des de les cultures no creients, fins als personatges més llests de l’època
