Imaginar-vos un planeta extrasolar a una distància de 5000 anys llum de la Terra, amb una grandària de 15000 km de diàmetre, i un període de rotació de 40 hores i un altre de translació de dos anys, al voltant d’un estel blanc, la meitat que el nostre sol i allunyada 120 milions d’aqueixa pompa flotant i desconeguda per als ulls humans, que anem a cridar KM. Però parlem d’imaginació i us suggerisc que poseu els dos ulls virtuals, sobre una talaia qualsevol d’aqueix KM, la temperatura del qual oscil·la entre els 6 graus centígrads en els pols i els 120 graus en l’equador, amb una inclinació sobre el plànol de la seua òrbita de tan sols 5 graus; pràcticament sense estacions. Aquest planeta no té satèl·lits que li pertorben amb marees periòdiques, ni eclipses de cap tipus. Tampoc té vida, si més no virus o bacteris. Però té bells oceans en les zones temperades i menys fredes. El cel no és blau, sinó d’un permanent grisa perla, a causa dels compostos de diòxid de carboni, metà i altres gasos extrems. També hi ha mars i espigons de roques com a Santa Pola, i penya-segats tallats a ganivet de pedres metamòrfiques i basalt. Si afinem les oïdes virtuals, escoltarem el vent i l’estrany rumor de les ones llepant les arenes de silici sense cristàl·lits de petxines. KM té activitat volcànica encara, després de 6000 milions d’anys d’existència des que es va formar. Mai va tenir vida, per tant no hi ha fòssils, ni restes d’algues o microorganismes. És un planeta buit de tota possibilitat de vida, que li queden altres 2.000 milions d’anys per a convertir-se en una compacta bola de neu al voltant d’un estel que haurà perdut ja el 90% de la seua calor i la seua matèria s’estarà col·lapsant fins a constituir una nana negra, més xicoteta però molt més densa que KM.
La major part dels planetes de l’univers visible, encara que molt diferents entre si en grandàries i paisatges, tenen un denominador comú: no tenen vida, allí no hi ha NINGÚ. Són planetes que passejaran els seus llargs milers d’anys, sense que uns ulls poètics contemplen les seues anatomies externes, les seues orogènies i paisatges impossibles de ser pensats per humans/as, perquè mai hem eixit de la nostra delicada pompa blava més enllà de la Lluna. Para els qui s’ha modelat tanta bellesa en el cosmos? Mons freds, calents, rocosos, gasosos, llunyans, desconeguts, girant i girant sols i espectrals, absents de la carícia de qualsevol forma de vida, perquè els habita NINGÚ: ni animals, ni insectes, ni boscos. Encara que potser és preferible la solitud de l’aire de carboni, els núvols de cianur i l’aigua de vitriolo, a la companyia de banquers i polítics, corromputs per la “pasta”… se’ls polirien tots en un tres i no res.
Tenim a més de 4000 exoplanetes localitzats i “estudiats”, cap sembla aspirar a candidat per a albergar vida i molt menys “intel·ligent”. L’espècie humana, que ha tingut l’extraordinari avantatge i fortuna, que se li oferisca una explosió de vida i una naturalesa exuberant i variada, pràcticament gratis, en un planeta amable i tal vegada únic en la nostra galàxia, les estem desaprofitant i exterminant, simplement per egoisme propi, deixadesa i falta de sensibilitat per les generacions futures, abocades a catastròfiques guerres de selecció artificial, perquè solament queden com ha ocorregut fins ara, els més “aptes”, financerament, i els que més “collons” tenen.
