Després de més d’un dia de viure i conviure amb la sentència pel cas de #LaManada encara no he aconseguit assimilar-la. De cap de les maneres. No sóc jutge, òbviament, però sí que em considere part, part afectada. I amb ràbia i indignació constate que s’han violat, vulnerat i tirat al fem tots els meus drets com a dona, o igual és que no els he tingut mai si atenem a la sentència que fa una desvariada diferenciació entre abús i violació.
Sempre se’ns ha dit que no ens resistirem davant d’una agressió (d’abusos no ens havien parlat), teníem més possibilitats de sortir vives. Però ara resulta que si no hi ha palo, si no hi ha sang, no hi ha violència. A fer la mà els milers d’atencions que es presten en els Centres de dona 24 hores quan parlem de violència psicològica, a fer la mà la no resistència i passivitat que sempre ens han aconsellat…
No vull entrar a valorar el ditxos vot particular que parla de “jolgorio”, “delicadesa” i “excitació sexual” d’eixe magistrat al qual solament li desitge que el temps el fique al seu lloc. Ni tampoc valoraré sí que va existir o no consentiment, perquè ja ho fan suficientment els fets quan s’ha verificat per totes les fonts que u dels membres de la Manada actuava de ganxo i de sobte apareixerien quatre paios més, com quatre armaris, i tancaren una xiqueta de 18 anys en un portal a fosques. Així que el consentiment, que sembla que ha sigut clau en el desenllaç judicial, jo no el veig. De cap de les maneres.
Però d’entre tot el fàstic que em retrau aquest cas de violació massiva, em preocupa i em desbarata la presència de dos servidors públics. Un exmilitar (ex des que està en presó) i un guarda civil. D’aquests funcionaris s’espera un comportament exemplar dins i fora de l’horari de treball, persones que han fet un jurament de servei públic, guardes de la seguretat que es deuen a la seua vocació i per això atacar, injuriar, o menysprear les forces de l’ordre pot portar a desacatament. I ara fins i tot estem descobrint antecedents policials per part de tota La Manada del que no es lliuren tampoc aquells que van jurar un dia defensar al poble. Per favor!! Si fins i tot el responsable de la seguretat pública de la ciutadania fou qui va gravar els fets i li va sostraure el mòbil a la víctima. Tota la Manada hauria de pagar i els cinc son igual d’indesitjables, però a més hi ha dos que han mentit fins i tot quan juraven defensar-nos.
Em pregunte què passarà amb la jove de Pozoblanco, a la qual també la manada va “abusar” d’ella mentre estava inconscient en un seient de cotxe i que, com moltes i moltes dones, no va denunciar per vergonya, i per això, ara queda n’entre dit que hi haja juí quan si va existir agressió. I la jove en qüestió no va denunciar pel de sempre, perquè les víctimes a més a més, pateixen vergonya i estigma. I ara també, i a raó d’aquesta sentència, indefensió judicial.
Hem passat per alt l’última dècada demanant, des dels poders públics, denuncies en els casos d’agressions sexuals. Hem dit que tolerància zero davant del maltractador, i si en sis mesos la Manada queda lliure, el retrocés i la por en els milers de víctimes que es comptabilitzen per tot el territori serà brutal. I això no ho podem consentir.
El govern tot just ha anunciat una revisió del codi penal, però ací no ens hem d’aturar. Quan diguem a places i carrers que #LaManadaSomosNosotras hem d’exigir també especialització en gènere per part dels magistrats (que hui en dia sens dubte és insuficient) protocols d’actuacions en el cas de les forces de l’ordre, i sobretot, que la tolerància zero no siga solament una frase contundent sinó també pràctica.
Insistís, no sóc jutge, però sí part. Perquè com totes he tingut por a l’hora de tornar sola a casa de nit, he dit NO hi han intentat que fora SÍ no donant-me altra alternativa que la de fugir i no vull que la meua filla ni per un moment es trobe en eixa situació. No vull ser valenta, el que no vull mai més és tenir por. I les dones que ens hem constituït en una manada per tot arreu ens refugiem entre nosaltres, perquè la unió dóna la força i exigim Justícia, que és l’únic al qual podem aspirar després d’una violació.
Autora: Mónica Álvaro. Diputada per Compromís en Les Corts Valencianes.
