No tot està perdut si estem juntes

Molt s’ha parlat del cas de “la Manada” com s’autodenominaven un grup “d’homes” que es dedicaba a fer “caçeria” de dones i 5 dels quals van acabar abusant sexualment en grup a una jove de 18 anys a Iruña per a enorgullir-se després pel que havien fet. El procés judicial encara resta obert tot i que segueix endavant per la intenció de recurs que s’ha mostrat palés per varies parts i per tant encara ens queda molt per escoltar-ne i debatre.

Cert és, com diuen alguns penalistes, que jurídicament el debat és complex i no resulta tan clar com ho podem vore socialment. No obstant, si bé és perillós que deixem que la societat eleve veredictes com si es tractara de profesionals de la justícia també ho seria sens dubte que la societat es desconnectara del que determina un dels seus poders. Considere necessari que la societat s’expresse tal i com ho ha fet per a que aconseguisca mobilitzar conciència i fer vore al poder legislatiu (recordem que són qui fa les lleis per les que ens regulem i s’ha de regir després el poder judicial) que alguna cosa no està funcionant bé si hi ha tanta distància entre la societat i les lleis que ens han de regular.

Actualment les situacions de prevaliment, superioritat o la violència psicològica no es tenen en compte dins dels delictes d’indemnitat sexual i és per això que la legislació actual està desvinculada de la realitat. Potser hi estiga rel·lacionat el fet que aquestes lleis es redactaren per homes en la sea majoria per a un delicte que en la seva malaurada majoria són dones… van tindre en compte la situació d’indefensió que una dona pot patir front a un home sols per la superioritat física que es dona en la majoria de casos? La que es dona a bon segur, i així ho afirme per ser dona, si es tracta d’una dona front cinc homes de complexitat física molt superior…?  Està clar que no.

Ara és el nostre moment per fer-nos al costat de C., d’unir-nos totes les persones feministes i sobretot totes les dones i dir-li que sí que ens la creiem, que no està sola, que no la jutgem i comprometre’ns amb totes les víctimes que, com ella, han patit i per desgràcia poden patir aquesta situació d’indefensió, per la lluita i l’exigència d’un canvi, per tal d’enfrontar-nos a eixa justícia desfasada, a eixe poder legislatiu que no avança al nostre ritme per tal d’exigir-li que ho faça i ho faça ja.

També és el nostre moment per aprofitar el debat actual per posar sobre la taula als fòrums diversos en qué ens movem -des de les tertúlies de bar, les converses familiars després del dinar, els comentaris al parc, les preguntes de les nostres filles o els debats sorgits a les escoles…- en quina posició queda la dona en una relació afectiva i/o sexual, on estan els límits, com s’otorga o no un consentiment i sobretot per parlar del respecte que es mereix una dona i una persona tot i que haguera donat consentiment. I com no, per exigir que a nivell polític hi estigam també sobre el tema, que a nivell estatal s’acomplixca el pacte d’estat però que a tots els nivells polítics treballem en aquest tema capital per a una societat vertaderament segura per a tothom.

Front a la gran indignació i ràbia que he sentit aquestos dies, confese que em sent orgullosa de les places plenes, de la sororitat que he vist als carrers, dels “jo sí que et crec” de fer-nos fortes i vore’ns unides i per això confie en el futur. Aprofitem-ho, tingam esperança, si estem unides, no tot està perdut.

*Maria Romero és regidora de Comerç i Igualtat de Borriana