7.3 C
Valencia

“Nosaltres som el València”, sobre el nou assaig de Vicent Flor

- Publicitat -AVL
- Publicitat -

El nou llibre Nosaltres som el València de Vicent Flor, publicat per l’admirable editorial Afers, se’ns presenta com un assaig enfocat des de la sociologia, al voltant de l’equip de futbol més representatiu del nostre País, el que va nàixer el 1919 amb el nom de València Footbal Club. El llibre presenta a més un panorama sobre les relacions entre el futbol, les identitats col·lectives i la política a l’Espanya contemporània, amb dades, per exemple, sobre les contínues prebendes cap al Real Madrid, o el nacionalisme agressiu de les valoracions dels escassos èxits de «la Roja».

En l’interessant capítol segon, «El futbol com a símbol», Vicent Flor ens presenta una imatge que he trobat molt adient per a evocar la vivència social del futbol, «l’electricitat social». Els enfrontaments futbolístics han generat i generen una enorme quantitat de passió, d’energia humana. Això explica per què el món del futbol té una innegable influència social, fins i tot per als que no en són seguidors. L’autor rebutja les metàfores del futbol com una guerra o com una religió, i es decanta per considerar-lo com a «representació de la modernitat i d’algunes de les seues contradiccions» (p. 34), és a dir com a representació de la realitat social. En això Vicent Flor coincideix amb les opinions que ha manifestat justament Juan Villoro, un dels escriptors actuals que ha dedicat més atenció al futbol.

El capítol vuité, dedicat a la representativitat social del València, inclou una bona explicació sobre la formació del símbols, entre els quals l’escut, però trobe un error no haver-hi publicat imatges. Opine que en un llibre de no ficció, en l’època contemporània, les fotografies o els dibuixos són imprescindibles.

En el capítol nové, «Enfront del Madrid», Vicent Flor repassa alguns episodis del que podríem anomenar com a franquisme futbolístic, el tracte de favors cap al Real Madrid, considerat com un dels símbols de la nació espanyola, que va perjudicar tant el València com el Barça. En la meua opinió, podríem considerar un cert paral·lelisme entre l’abandó del València de l’estadi de Chamartín, en la temporada 1929-1930, quan anava guanyant 0-2 al Madrid, «davant l’escandalós arbitratge de Fausto Martín, que va anul·lar dos gols als valencians» (p. 88) i l’escàndol de l’11 a 1 de la tornada de l’eliminatòria de Copa del Generalísimo del 1943, jugada també a Chamartín, entre el Madrid i el Barcelona, un partit amb mal arbitratge i moltes tensions i hostilitats, amb el públic madridista lliurat a una manifestació anticatalanista que buscava humiliar l’adversari.

- Publicitat -

Interessant és el capítol desé, que tracta sobre els enfrontaments del València amb el Barça, on es parla de l’antimadridisme dels seguidors valencianistes i de la rivalitat amb el Barça, que «no es convertí pròpiament en política fins a després de la mort de Francisco Franco» (p. 95), quan el club de Mestalla es va identificar clarament amb l’anticatalanisme i l’espanyolisme.

Per contra, al llibre no s’esmenta un partit de Lliga molt significatiu, el València-Barça jugat a Mestalla el 19 de gener del 1947, amb resultat final de 4 a 0. Les irregularitats de l’arbitratge de Ramon Melcón van produir que la Junta directiva del Barcelona decidira refusar l’àrbitre a perpetuïtat, i la proposta de recusació va ser acceptada per la Federació Espanyola de Futbol. Era la primera vegada que al futbol espanyol es donava un pas endavant per a denunciar les subjectivitats i les injustícies dels àrbitres. He recollit la informació d’un llibre excel·lent, El Barça de la postguerra, de Josep Maria Solé i Sabaté, no esmentat a la bibliografia del llibre de Vicent Flor.

- Publicitat -

A l’onzé capítol, «Extrema dreta i violència», l’autor fa observacions sobre les actituds violentes que, al futbol italià i espanyol, no són provocades només per «homes joves de classes baixes i famílies desestructurades», com en una simplista visió sociològica hom podria pensar, sinó que compta «amb una destacada presència de joves de classes mitjanes» (p. 103). Se’ns presenta també ara un repàs de les repugnants accions anticatalanistes i feixistes de l’extinta Penya Yomus a Mestalla i en altres estadis, on cal esmentar l’escarni de la memòria de Guillem Agulló, amb l’absoluta passivitat de les forces de seguretat i de la directiva del València. Hi he trobat a faltar al llibre unes línies d’homenatge al neerlandés Guus Hiddink, entrenador del València del 1991 al 1994, home d’un sentit cívic exemplar, que va fer enretirar una bandera nazi de Mestalla, com a condició prèvia per a jugar un partit. Això la directiva del València CF no ho hauria fet mai.

Però té molta raó Vicent Flor quan afirma que «la imatge d’una afició de València  parafeixista és rotundament falsa. I interessada» (p. 109). Justament per això vull acabar l’article fent al·lusió al capítol seté, que tracta de les relacions del València amb la resta dels equips valencians, i representa la primera síntesi que s’ha publicat mai sobre les identitats dels equips del nostre País. En la qüestió encara hi ha molt de desconeixement, i agraïsc a Vicent Flor l’esment d’un article meu sobre els orígens del Vila-real CF. Continuant dins l’àmbit de la Plana, entre el València i el Club Esportiu Castelló hi ha hagut una forta rivalitat originada als anys vint, quan la qualitat dels dos equips podia fer dubtar quin era el superior. Evidentment aquest enfrontament s’ha d’interpretar també entre una proposta d’identitat provincial i una capital que no aconseguia exercir una influència positiva i integradora en tot el País Valencià.

Esportivament i socialment, la centralitat del València CF com a club amb potencial representativitat de tot el País Valencià és indubtable. Malgrat això és significatiu que, tal com diu l’autor, «hi ha una part important dels valencians als quals els agrada el futbol que no se senten identificats amb cap equip valencià» (p. 68). Sens dubte el futbol és política, és a dir és un afer públic, i a més el futbol és una experiència identitària i el València reivindica la representació de la identitat valenciana. Que augmente l’afició i l’estima pel València Club de Futbol, fora de les comarques properes a la capital, seria un signe de vertebració del País Valencià. Tant de bo l’evolució de la societat valenciana vaja pel camí de crear consensos, i l’adhesió sentimental al València CF hauria de ser-ne un d’important. En una societat amb tantes identitats localistes el fet de compartir, com un valor afegit, un ampli suport col·lectiu pel València CF seria un horitzó de normalitat.

: Valencià

- Publicitat -
- Advertisement -
- Publicitat -Apunt

Segueix-nos

13,567FansLike
978FollowersFollow
2,458FollowersFollow

També és notícia

- Publicitat -CJCV
- Publicitat -Plataforma
- Publicitat -Apunt

Notícies relacionades

- Advertisement -

: Valencià