[:es]Teoría de la desesperanza[:ca]Teoria de la desesperança[:]

L'opinió d'Enric Nomdedéu Biosca, Secretari autonòmic d'Ocupació i Director general de LABORA - Servei Valencià d'Ocupació i Formació

[:es]

En los últimos años hemos visto normalizarse actitudes machistas y xenófobas subyacentes y ampliadas por las crisis económicas y sociales seguidas en el tiempo, en gran parte gracias al discurso desacomplejadamente facha por parte de algunos actores políticos. Con un descarado desparpajo impensable hace solo unos pocos años, se criminaliza a jóvenes sin recursos y se los despersonaliza con un acrónimo, MENAS. La demagogia y la absoluta carencia de principios éticos, también se ha hecho fuerte. La extrema derecha, y buena parte de la derecha, se quejan del retraso al abonar los subsidios por ERTOs, o por la implantación de la Renta Valenciana de Inclusión; pocos meses después de haberse opuesto con virulencia a estas mismas medidas, o a otras de similares. Su público objetivo es lo más desprotegido, el más débil, el más voluble.

Como los jóvenes, que en época de crisis, más que nunca, se encuentran en una situación de especial vulnerabilidad, cosa que genera una lógica y dolorosa desesperanza. Es en este contexto que la extrema derecha encuentra el que ahora se le dice ventana de oportunidad. Asistimos a una revolución larvada, alejada de aquellas conquistas repentinas del poder. Ahora las revoluciones son lentas, intentan ganar posiciones creando hegemonía de forma gradual en la sociedad, despacio, y a base de pequeños cambios.

Es cierto que tradicionalmente la gente más joven tiende a abstenerse en los procesos electorales, pero esa voluntad de llegar a ellos, es una inversión a medio plazo. Tarde o temprano, los y las jóvenes acabarán tomando la palabra. Y si desde los partidos democráticos no somos capaces de construir un discurso creíble y políticas que generan oportunidades, la extrema derecha con su discurso falaz pero efectista, ganará posiciones y tendrá el camino aplanado. No es nuevo. En los años 20 y 30 del siglo pasado, los totalitarismos europeos hicieron cajón entre los jóvenes. Las Juventudes Hitlerianas en Alemania, lo Opera Nazionale Balilla en Italia o el Frente de Juventudes en España, son algunos ejemplos del encuadre de la gente joven en organizaciones fuertemente jerarquizadas para impartir disciplina y adoctrinamiento. Todo como paso previo a chafar toda oposición, y empezar a controlar la actividad política que los permita reformas educativas de adoctrinamiento para modelar una sociedad a su gusto.

Como alguien interesado por la política, ver que esa desesperanza de gran parte de nuestra juventud los puede acercar a posiciones populistas y de extrema derecha, me preocupa. Pero como padre, como tío, como ciudadano, hay otra cosa que me preocupa todavía más de ese desaliento. Me refiero a la Teoría de la Desesperanza de la Depresión. Sabemos que la forma en la cual interpretamos los sucesos negativos en nuestras vidas, influyen en la aparición de problemas emocionales, como por ejemplo la ansiedad y la depresión. La desesperanza es un grave factor de vulnerabilidad para cierto tipo de depresión, incluso para el pensamiento en el suicidio.

No tener un trabajo decente, ni esperanza de tenerlo dentro de poco tiempo; no poder emanciparse; la imposibilidad de imaginar un futuro estable que permita diseñar un modelo de vida autogestionado, puerta a las personas afectadas a explicar los sucesos negativos a partir de causas internas, estables y globales, y a presentir consecuencias negativas. También a culpabilizar. Los jóvenes están en el callejón sin salida de autoculparse de aquello que no son responsables, lo cual los deja en una situación de indefensión y de fragilidad; o de buscar culpables en los más débiles que ellos, que es el que intenta hacerlos creer la extrema derecha.

Niego que sean una generación perdida. Tienen capacidad y talento para salirse, básicamente porque el primer error es hacer el que yo he hecho, poner a todos los jóvenes en el mismo grupo, pero tienen que tener opciones. Y esto a ellos no se los lo podemos exigir. Ellos a nosotros sí.

[:ca]

En els darrers anys hem vist normalitzar-se actituds masclistes i xenòfobes subjacents i ampliades per les crisis econòmiques i socials seguides en el temps, en gran part gràcies al discurs desacomplexadament fatxa per part d’alguns actors polítics. Amb una descarada desimboltura impensable fa només uns pocs anys, es criminalitza a joves sense recursos i se’ls despersonalitza amb un acrònim, MENAS. La demagògia i l’absoluta manca de principis ètics, també s’ha fet forta. L’extrema dreta, i bona part de la dreta, es queixen del retard en abonar els subsidis per ERTOs, o per la implantació de la Renda Valenciana d’Inclusió; pocs mesos després d’haver-se oposat amb virulència a estes mateixes mesures, o a altres de similars. El seu públic objectiu és el més desprotegit, el més feble, el més voluble.


Com els joves, que en època de crisi, més que mai, es troben en una situació d’especial vulnerabilitat, cosa que genera una lògica i dolorosa desesperança. És en este context que l’extrema dreta troba el que ara se li’n diu finestra d’oportunitat. Assistim a una revolució larvada, allunyada d’aquelles conquestes sobtades del poder. Ara les revolucions són lentes, intenten guanyar posicions creant hegemonia de forma gradual en la societat, a poc a poc, i a base de xicotets canvis.


És cert que tradicionalment la gent més jove tendeix a abstenir-se en els processos electorals, però eixa voluntat d’arribar a ells, és una inversió a mitjà termini. Tard o d’hora, els i les joves acabaran prenent la paraula. I si des dels partits democràtics no som capaços de bastir un discurs creïble i polítiques que generen oportunitats, l’extrema dreta amb el seu discurs fal·laç però efectista, guanyarà posicions i tindrà el camí aplanat. No és nou. Als anys 20 i 30 del segle passat, els totalitarismes europeus van fer calaix entre els joves. Les Joventuts Hitlerianes a Alemanya, l’Opera Nazionale Balilla a Itàlia o el Front de Joventuts a Espanya, són alguns exemples de l’enquadrament de la gent jove en organitzacions fortament jerarquitzades per impartir disciplina i adoctrinament. Tot com a pas previ a esclafar tota oposició, i començar a controlar l’activitat política que els permeta reformes educatives d’adoctrinament per a modelar una societat al seu gust.


Com a algú interessat per la política, vore que eixa desesperança de gran part de la nostra joventut els pot acostar a posicions populistes i d’extrema dreta, em preocupa. Però com pare, com a oncle, com a ciutadà, hi ha una altra cosa que em preocupa encara més d’eixe desànim. Em referisc a la Teoria de la Desesperança de la Depressió. Sabem que la forma en la qual interpretem els successos negatius en les nostres vides, influeixen en l’aparició de problemes emocionals, com ara l’ansietat i la depressió. La desesperança és un greu factor de vulnerabilitat per a cert tipus de depressió, fins i tot per al pensament en el suïcidi.


No tindre un treball decent, ni esperança de tenir-lo d’ací a poc temps; no poder emancipar-se; la impossibilitat d’imaginar un futur estable que permeta dissenyar un model de vida autogestionat, porta a les persones afectades a explicar els successos negatius a partir de causes internes, estables i globals, i a pressentir conseqüències negatives. També a culpabilitzar. Els joves estan en l’atzucac d’autoculpar-se d’allò que no en són responsables, la qual cosa els deixa en una situació d’indefensió i de fragilitat; o de buscar culpables en els més dèbils que ells, que és el que intenta fer-los-hi creure l’extrema dreta.


Negue que siguen una generació perduda. Tenen capacitat i talent per eixir-se’n, bàsicament perquè el primer error és fer el que jo he fet, posar a tots els joves en el mateix grup, però han de tindre opcions. I això a ells no els hi ho podem exigir. Ells a nosaltres sí.

[:]

Lo más leído

CatalanSpanish