Cada vegada que hi ha un aniversari redó d’Ovidi Montllor, ja siga el seu natalici o el traspàs, hi ha un moviment artístic extraordinari al voltant de la seua figura que demostra com d’arrelat es troba entre la memòria popular i les noves generacions d’artistes que no l’han conegut personalment, però volen agafar el seu testimoni per bandera. Ovidi és un dels màxims exponents de la nova cançó i un cantautor molt versionat, des de tots els estils, perquè és un referent, no només musical, sinó també ètic i polític, que sempre ha estat al marge dels salons i les catifes roges del poder.
2020, a banda de ser (dissortadament i inesperada) l’any de la Covid, és l’Any Ovidi pel 25é aniversari del seu traspàs. Una fita declarada a iniciativa del Col·lectiu de Músics i Cantants Ovidi Montllor (el COM) que també ha celebrat enguany el lliurament dels seus premis de la música anuals a la capital de l’Alcoià. «Em creureu mort i no hauré mort. Faré vacances» cantava de manera sorneguera.
La Plataforma per la Llengua del País Valencià vol commemorar aquesta efemèride amb dos concerts-espectacle realitzats per la formació Ovidi 25, al Teatre Micalet de València. Les entrades les trobeu en aquest enlllaç: https://es.patronbase.com/…/Productions/271/Performances
Els integrants d’Ovidi 25 són la cantant Mireia Vives, el músic Borja Penalba, el periodista David Fernández i el poeta David Caño. Ells diuen que sempre estan contra les cordes. Resistint, insistint i persistint. Foradant la roca, ampliant el camp de batalla i desobeint l’absurd. També us adverteixen que, si sou militants de la #CulturaSegura, heu de saber que no hi ha res més insegur que la por gratuïta i el foment de la incultura.
Ovidi 25 és la tercera entrega de l’homenatge que han volgut fer a la figura d’Ovidi Montllor. I en aquesta ocasió estaran acompanyats del company i amic durant tants anys, el guitarrista Toti Soler. Una proposta que va nàixer fa cinc anys com a Ovidi 3 i posteriorment, amb la incorporació de Mireia, va evolucionar a Ovidi 4. Amb la commemoració dels vint-i-cinc anys de la mort de l’artista s’han convertit en Ovidi 25, per emfasitzar la vigència de les seues cançons, la seua música i el seu missatge i sobretot per recrear-nos en el tarannà de la persona íntegra i honesta que era com a treballador de la música, el cinema i els altres trenta sis oficis que va tindre abans de ser artista. Tal com relata l’escriptor alcoià Jordi Tormo en l’obra Ovidi Montllor, un obrer de la paraula (Sembra Llibres), Ovidi va ser un obrer de la cultura, però sobretot fou un treballador apassionat i incansable de les paraules.
Ovidi Montllor i Mengual va ser un dels artistes més complets i compromesos que van adherir-se al moviment de la Nova Cançó en els anys 70 del segle passat. Autor, intèrpret, actor, rapsode i músic, va destacar per la seua intensitat dramàtica i poètica. Però, la fortuna li va girar massa vegades l’esquena i els reconeixements li van arribar massa tard. La seua grandesa no mereixia el tracte que va rebre en els darrers anys de la seua vida: despatxat de la discogràfica, oblidat per la majoria de programadors i vetat en els mitjans de comunicació. La marginació d’Ovidi, la malversació del seu talent, és una prova de la indigència moral i intel·lectual amb què determinada classe política va planificar l’anomenada «Transició», que va deixar en la cuneta els creadors de cultura que havien lluitat per la llibertat durant la dictadura de Franco. Tot i l’ostracisme al qual va ser condemnada la seua figura i el seu treball, hi ha una petjada farcida d’esperança, que arriba al present de les noves generacions de creadors i creadores, que s’estan trobant amb un personatge extraordinari que difon un missatge vigent al segle XXI. I això és emocionant.
Ovidi procedia d’una família de llauradors i proletaris. Sa mare mai no va anar a l’escola i als nou anys ja treballava a la indústria del paper. Son pare, nascut a La Torre de les Maçanes, a la comarca històrica de la Foia de Xixona, també de ben menut treballava d’obrer en una fàbrica tèxtil alcoiana.
Deia la periodista Montserrat Roig sobre l’artista alcoià que «el rigor del seu art és la revenja davant d’aquells que, per qüestió de classe, no li ensenyaren res i volgueren tancar-li la porta de l’art i de la cultura». Per això, tampoc no oblida els que no han tingut mai res.
Després de molts esforços i de formació autodidacta va aconseguir fer bones cançons i ser un professional del teatre, la televisió i el cinema, i va bastir una extensa trajectòria professional, que compta amb més de vint àlbums editats i amb la participació en més de mig centenar de pel·lícules. Ell, al remat, se sentia a mig camí entre el món dels obrers del seu Alcoi i els intel·lectuals urbans de Barcelona. En una entrevista a TVE, l’any 1978, quan s’acabava d’estrenar la democràcia, Ovidi Montllor parlava de les seues cançons d’urgència, pensant-se que en poc temps quedarien desfasades. Ben al contrari, les podia continuar interpretant amb absoluta actualitat, igual que ara. El contingut de la seua discografia revela un procés social i polític paral·lel al moment actual.
Els quatre integrants de l’espectacle Ovidi 25: no se’n va, és qui torna, juntament amb el guitarrista Toti Soler, volen projectar la seua mirada crítica i inconformista agafant el seu llegat per a passar-lo pel tamís de l’actualitat perquè, malauradament, les coses no han canviat tant. I és que l’artista, el cantant i el pallasso està ben present al segle XXI, com escrivia en algun lloc David Fernàndez, «carregat de totes les seues lletres, cent per cent contemporànies, d’humor afilat, radicalment vigents, positives, enèrgiques i reivindicatives».
Si aneu al Teatre Micalet us trobareu amb una proposta molt dinàmica en què cadascun dels integrants d’Ovidi 25 té un rol concret. David Fernàndez és la reflexió, el fil conductor del contingut; David Caño representa la força de la poesia; Mireia el vigor de la veu, i Borja és la música. Transmeten el missatge d’Ovidi amb bones dosis de poesia, melodies i memòria. És una funció colpidora que no deixa indiferents, ans al contrari, la petjada emocional provoca diversos estats d’ànim i genera pensaments i idees gens irrellevants.
En dues hores és impossible recollir totes les facetes de l’artista alcoià, però dibuixen una perspectiva global del cantautor. El concert està estructurat en quatre parts: una molt valenciana, potent i reivindicativa; una altra sobre la consciència social d’Ovidi (vinculada al que està passant ara mateix amb la crisi sanitària i econòmica); una tercera sobre la memòria (amb un especial gest per a la Teresa de la cançó mítica) i finalment es mostrarà l’Ovidi corrosiu, que s’enfronta a les misèries de la condició humana.
«Quan els qui no el coneixen són els qui el recorden, és que ha nascut un clàssic», va afirmar la seua paisana, l’escriptora Isabel-Clara Simó, recentment desapareguda també. I és cert. Ovidi roman viu. És recordat, recitat, cantat, musicat, escrit i dibuixat. És font d’inspiració per a centenars de persones que no l’han conegut personalment, però el respecten i li reten homenatge, fruit del compromís i la coherència (tan difícil d’assolir) que va mantindre fins a l’últim alé de vida
«Au adéu, comence el comiat
I sóc nou arribat.
No me’n vaig, sóc qui torna!»
(Bon vent barca nova. Ovidi Montllor)
