En un apunt que vaig publicar anteriorment havia parlat de Sertoria Màxima, una dona de l’aristocràcia de Valentia que va viure a l’època romana imperial, entre els segles I i II d.C.
Gràcies a una làpida funerària que va ser descoberta quan es van excavar els fonaments de la Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats a mitjans del segle XVII, sabem que el seu marit, Marc Antoni Avito, i la seua filla, Antonia Lèpida, li van fer un recordatori petreu després de la seua mort que s’ha pogut conservar al sòcal de la Basílica i que actualment podem contemplar, passats dos mil anys d’aquell esdeveniment.
En aquest enllaç podeu llegir aquell article en què vaig parlar de Sertoria Màxima:
A l’antiga Roma es deia llibert (libertus) a l’esclau alliberat que es trobava lligat al seu antic amo, a qui anomenava patró (patronus) per un respecte quasi filial. Els lliberts arribaven a la llibertat per mitjà de la manumissió, és a dir, per un procés d’emancipació legal.
Aquesta pràctica, molt comuna a Roma i als seus territoris ocupats, permetia als esclaus, per diferents raons com podien ser per l’afecte dels seus amos, pels serveis prestats, pels seus mèrits o qualitats personals o simplement per la bona voluntat dels seus propietaris, convertir-se en lliberts i fins i tot arribar a ser acceptats i incorporats a l’alta societat romana. Aquest va ser el cas d’alguns lliberts de l’època imperial, que pel sistema de promoció social, però també per la seua excepcional riquesa o experiència, assoliren el cim de l’escala social i arribaren a exercir càrrecs polítics gràcies al suport de l’aristocràcia romana.
No obstant aixó, el més habitual era que continuaren sent vistos com a serfs, no permetent-los oblidar el seu passat. La major part d’ells simplement van pujar un esglaó en l’estratificació social romana, passant a formar part de la plebs i amb necessitat de guanyar-se la vida amb la seua feina, per la qual cosa molts continuaren treballant per als seus anteriors propietaris, ara esdevinguts patrons.
A la làpida funerària que recordava a Sertoria Màxima, a més del nom del seu marit apareixia també el nom de la seua filla, Antonia Lèpida, com he comentat ades. Els Lèpids formaven part de l’aristocràcia romana. Eren, doncs, una de les famílies dominants a la València d’època imperial.
Doncs bé, casualment una altra de les làpides romanes que van eixir a la llum durant la construcció de la Basílica, i que s’ha conservat fins als nostres dies encastada al seu sòcal, és una dedicatòria feta a Antonia Lèpida per part d’un tal Anatel.lon, que fou un dels seus esclaus alliberats o lliberts.
En aquesta fotografia podeu veure on trobar-la a la façana de la Basílica:
Anatel.lon, en senyal d’agraïment a la seua antiga ama per haver-li atorgat la llibertat, li va fer una làpida on li mostrava el seu agraïment, escrivint el següent:
ANTONIAE
M(ARCI) . F(ILIAE)
LEPIDAE
ANATELLON
LIB(ERTUS)
Que traduït vol dir: “A Antònia Lèpida, filla de Marc, Anatel.lon, el seu llibert”.
En les següents fotografies podeu veure aquesta làpida, i un detall de la seua escritura:
Pel tipus de làpida i la seua paleografia, els arqueòlegs han datat aquesta inscripció a finals del segle I o principis del II d.C.
Si voleu conèixer més detalls de les làpides romanes existents al sòcol de la Basílica de València, podeu fer-ho en aquest enllaç que vaig publicar fa un temps en aquesta web:
